Vet aqui una setmana sense motivació, d'aquelles que no hagués sortit de casa, però que tenia aparaulada amb el David Berbel (també de Terrassa) des de feia un mes, i em sabia greu deixar-lo penjat. D'aquesta manera tant poc elegant com sincera comença aquesta crònica!Aquest any no he fet gaire cardio, ni excursions, practicant més gimnàs i esportiva, i això feia que no em sentís amb confiança cega per afrontar desnivells matadors o motxilles obeses.La idea inicial era anar a la cresta Lezat, pujant a dormir al refugi del Portillon, que es suposava que tancava a mitjans d'Octubre...però... per aquelles coses de previsió, vam trucar el dia abans, i resulta que ja tancaven aquell mateix dia! Amb les nevadetes de la setmana anterior, es suposava que ens esperava neu a la cresta, cosa gens desitjable per una persona com jo que la neu la ha vist en un parell de cursets d'esquí i unes quatre experiències breus i senzilles als Alps, que fa que imaginar neu i gel a una cresta s'em eriçin els pèls dels braços com si els endollés a la corrent!Tenint en compte les circumstàncies, vam decidir canviar de plans i provar sort a la zona del Balaitús amb la part de cresta de Costerillou (que també és la més maca) que porta des del coll de l'Agulla d'Usell al Balaitús.Les previsions també eren que hi havia d'haver un xic de neu, per la qual cosa no estava jo gaire tranquil. El David, amb el seu optimisme habitual i alimentat pels anys d'esquiador en tota circumstància, no semblava que el preocupés gaire.Així doncs, vam sortir dimarts a les 10 del matí de Terrassa, arribant sobre les 14 h a la presa de la Sarra, al costat de Sallent de Gallego. La autovia Lleida -Huesca, sumat a la renovació encara en procés de la ctra Huesca-Jaca, fa que en poc menys de 4h et plantis a Sallent de Gallego.

La pujada al refugi és llarga, però de les que es frueixen, acompanyada en aquesta època de l'any pels colors de la tardor. Més atractiva que la pujada feta al Juliol d'aquest mateix any, a excepció de la vista de la presa del refugi, que ha disminuït considerablement la seva capacitat en aquests últims dos mesos.Vam pujar força carregats, malgrat els esforços per disminuir el pes de la motxilla, a pas tranquil, en previsió dels esforços pel dia següent, i amb 2 h:20 arribàvem al refugi com m'agrada a mi, a mitja tarda tranquil i sense presses, per poder assaborir la resta de tarda tranquil.lament amb dutxa d'aigua calenta inclosa! Les comoditats es comencen a agrair quan es passa dels 40...jejeEl refugi, tot renovat i ampliat, és dels més còmodes i acollidors que he trepitjat en territori espanyol. No estava a rebentar, però una parella de francesos d'avançada edat, una parella jove, una altra parella d'homes espanyols, i un grup basc d'un professor de matemàtiques d'institut que havia convençut a part de la classe per anar a trescar al pic Cristal animaven el refugi.Nosaltres vàrem sopar amb el que portàvem per alleugerir costos, i vam posar el despertador pel dia següent a les 6:45, donat que l'esmorzar el serveixen a partir de les 7 am.

A les 6:45, doncs, ens vam aixecar, i esmorzar una tassa de llet amb Colacao, un minipanet amb melmelada i mantega, unes galetetes i una minimadalena, i vam tirar cap amunt.

El camí s'enlaira just darrera del refugi, ràpidament, de forma inequívoca, en direcció a la afilada Cresta del Diablo, per girar poc a poc cap a la esquerra en direcció a la brecha Latour, sense arribar-hi, bordejant-la i acostant-se directament a la canal de la brecha de l'Agulla d'Ussel.La ascensió per la cresta comença aquí, al peu de la paret, a una vira marró que segueix en diagonal cap a la dreta per anar a buscar la canal de l'agulla d'Ussel, a la que s´hi arriba sense problemes degut a la poca inclinació i bones preses.Des de dalt l'agulla d'Ussel, la cosa ja canvia...la baixada és força vertical i es presenta gelada per la banda dreta(nord). Aquí treiem un cordino de 8 mm i 30 m i progressem alternativament l'un i l'altre sense muntar reunions pròpiament dites, però posant atenció en aquest primer descens a la progressió del company mentre l'altre espera i anar mosquetonejant les anelles de roca que posem als sortints punxeguts.El tram de cresta que va de l'Agulla d´Ussel a la Torre Costerillou deu tenir 100 m? 150 m? però es va fer etern per lo vertical i delicat del seu estat. Ens vam alentir moltíssim, tant per la falta d'experiència en crestes d'aquest estil i dificultat, les bandes de neu dura i gel de la banda dreta(nord), i potser també degut a que vam anar massa pel fil. En algun blog havia vist a posteriori que hi havia gent que havia fet la cresta descendint uns 30 m per la dreta i progressant a aquesta alçada, tot i que les bandes gelades encastades a la cresta a aquella alçada ens van convèncer de no intentar-ho.Finalment vam arribar al peu de la torre, l'ascensió de la qual va resultar molt més divertida i senzilla que la aproximació des de la agulla d'Ussel.

La ressenya indicava que havíem de baixar del fil de la cresta per la banda esquerra(sud), descendint per una llosa llisa i inclinada, i fer un pas de fè per creuar la canal que ascendia per la torre Costerillou, allargant el peu esquerra a la altra banda de la canal.Des d'aquí, ascendírem amunt uns 5 metres per un tram divertit i agraït, buscant el famós "arc botant" que no va aparèixer per enlloc...Em va rellevar el David, que va acabar de pujar la canal on va trobar uns anclatges a la pared esquerra, però no ens va semblar que fos el recorregut més senzill, i va tornar a descendir uns 8 metres fins la meva posició on, una placa curta a la pared esquerra semblava que seguia millor la ressenya, al depositar-nos a una plataforma a la banda sud de la torre. Des d'aquí, vaig iniciar el tram de IV molt 'disfruton', protegit a l'inici per un pitó, i uns metres més amunt per un altre anclatge un pèl a la dreta. Els passos acabaven en un pas desplomadet oscilant cap a l'esquerra, dels que et fa aguantar la respiració, que et deposita en una repisa on vaig muntar reunió al peu d'un petit diedre d'uns 4 metres que va acabar el David en l'últim llarg.Èrem dalt la Torre Costerillou! Des del cim, la vista cap a la continuació de la cresta era imponent. Venia un ràpel que ja està muntat i que va portar molta cua...Quan havíem realitzat el ràpel pel pany de pared d'uns 18 m lleugerament desplomada, les dues cordes de 8 mm es van encallar...El panorama es plantejava negre negre... Fotia estona que teniem molt fred, molt de vent, i quiet es començava a tremolar.Sincerament, no veia pas el moment que poguèssim desencallar la corda, i ja preveia la resta de ascensió a pèl, fins el Balaitus, ho tenia ben clar! Només em preocupava el descens des del Balaitus per si la Brecha Latour estava molt gelada i no poíiem usar el sistema de ràpels existent.

Aquí el David va estar encertat, doncs va pujar lentament amb un prúsik i el vuit de ràpel, mentre jo l'assegurava per l'altre extrem de corda per si lliscava en el moment menys oportú.Resulta que els cordinos es van quedar encallats a un canaló que segueix la direcció del ràpel...i a posteriori també vam llegir a un blog que no érem els primers a qui els passava... s´ha de mirar bé al fixar les cordes, que quedin ben lluny del puto canaló!

Una vegada resolt el tema i recuperats els cordinos, al peu del ràpel, segueixen 40 m verticals paret amunt, on hi ha un tram de corda groga lligada que millor no fiar-se'n, que ens acosta al Balaitus. És un tram de pared disfrutona i assequible que deposita a una zona de cresta més senzilla que es supera ràpidament i es suavitza fins deixar-nos al llom del Balaitus al qual s´arriba ja caminant en pocs minuts.

El cim era gèlid i amb un fort vent, amb tota una placa de neu glaçada per barret, i el famós triangle vist en fotografies i que mai havia ascendit, desprenent un so musical per la ventada.Eren ja les 16:20 de la tarda aproximadament, i amb tant de vent i fred no venia gaire de gust menjar-se el bol de pasta d'un conegut centre comercial francès de Terrassa que em pensava cruspir al cim! Només venia de gust córrer cap avall abans no se'ns fes de nit!La baixada la vam fer retrocedint un tram del camí i baixant en direcció a la brecha Latour per tram de terrasses esglaonades i gelades senyalitzades amb fites a la recerca dels ràpels. No em venia gaire de gust provar de baixar per la canal al veure que hi havia un bon tram glaçat.Els ràpels estan força bé. Tot i que alenteixen el descens, et deixen als peus de la canal, que sense més dilacions descendírem amb algun tram més de neu fins trobar de nou roca seca i baixar ràpid avall arribant al refugi a les 19 h en punt.La resta fou una dutxeta d'aigua calenta, roba seca i tèrmica i a esperar el sopar força complert, composat de 8 mandonguilles, acompanyat d'arròs blanc i una sopa lleugera amb fideus ben gruixuts, i de postre un geladet en tarrina.

Allà ens vam assabentar que un dels dos homes espanyols que tenien intenció de pujar al Balaitus, havia tingut una caiguda i s'havia trencat tres costelles, havent-lo d'evacuar en helicòpter.Vam estar parlant amb un dels responsables del refugi sobre la cobertura en muntanya i la possibilitat de portar una emisora amb la freqüència del refugi més proper.Com ni el David ni jo teniem pressa per arribar a Terrassa, ens vam quedar a dormir al refugi com uns marquesos, i vam baixar al matí següent després d'esmorzar tranquil.lament.En definitiva, una excursió prou rodona pels resultats, tenint en compte les circumstàncies de vent fred i trams de gel, amb punts a millorar com la adequació de la tècnica a usar en cada moment pel progrés en cresta i la seva pràctica, per guanyar temps que és sinònim de seguretat, o la incorporació i refresc de tècniques per millorar-ho.Bé, aquí acaba la narració. A reveure!