A l'octubre vaig tornar de les vacances al Perú amb ganes de muntanya per treure'm el mal gust de boca del Misti, i proposo al grup d'anar a la Maladeta. Reconec que ho vaig fer sense massa coneixement de causa i a mesura que passaven els dies vaig començar a descobrir que no era un cim tan fàcil com havia pensat però res, endavant les atxes!!

S'hi apunten el Dario, el Juanma, el Jotas i el Sergio que pujarà més tard.

Sortim de Cerdanyola a les 18:30 i fem l'itinerari habitual Cerdanyola-LLeida-Alfarràs-Benavarri-Graus-Castejón de SOS per dormir al Pájaro Loco. Bé l'itinerari habitual no perquè al Jotas se li va ficar al cap que havíem d'anar per l'autopista de peatge per no trobar camions i quan al Jotas se li fica una cosa al cap ... Però no us ho recomano perquè la travessia de Lleida es converteix en una visita turística!

L'endemà matinem i a les 5:30 ens posem en marxa direcció a la Besurta, afortunadament en aquesta època de l'any ja no s'ha d'agafar l'autobús i es pot accedir amb el propi cotxe, així que a les 06:15 ens posem en marxa. Fa bastanta fresca i trobem 3 nois de Cuenca que pregunten per anar a l'Aneto. No porten crampons, ni piolet, ni bastons i fins i tot un va amb texans o sigui que els avisem que superar la glacera, especialment la part final pot ser complicat i perillós.

La primera part de l'itinerari és la de sempre: 35 minuts fins al refugi de la Renclusa per un camí perfectament marcat i fins i tot empedrat en alguns trams. I a partir d'aquí cap amunt per terreny cada cop més pedregós. El Jotas se li fica al cap de pujar directament cap a la cresta dels Portillons en comptes de fer la volta habitual cap a la glacera de la Maladeta i ja sabeu que quan al Jotas se li fica una cosa al cap ... Arribem a la cresta i darrera ja s'albira l'Aneto farcit de neu ... ho porten clar els de Cuenca! El dia no pinta gaire bé, fa fresqueta, cauen gotes i fins i tot alguns flocs de neu. En un primer grup el Jotas i el Sergio van fent via després d'haver començat superforts. Després el Juanma i un dels nois de Cuenca (un bomber, medallista de ciclisme als Jocs de Bombers i no sé quantes històries) també s'escapen i, tancant l'expedició anem el Dario i jo amb els 2 de Cuenca, dosificant les forces per no cremar-nos abans d'hora. El Dario cada cop està més derrotat (s'ha deixat els donettes a casa) i en 2 ocasions l'haig de convèncer de que continuïi que si no després se'n penedirà d'haver girat cua i que arribem com a mínim al Portillon. Jo tirant del Dario? Qui l'ha vist i qui el veu!!

Un cop al Portillon Superior hi ha bastanta neu, la glacera està tapada per la boira i fa un vent bastant fred així que el Dario, que junt amb els donettes s'ha deixat el paravents i els guants i va amb màniga curta i un petit xubasquero, com qui va a passejar pel Tibidabo a l'estiu, decideix girar cua junt amb un dels de Cuenca. Jo decideixo seguir de moment, el terreny ens és molt conegut i hi ha estones que sembla que claregi.

El Sergio i jo ens reunim amb el Jotas i el Juanma que ja han pensat un plan B: deixar la Maladeta per una altra ocasió i mirar de fer el Coronas, la Tuca de Coronas i el Pico del Medio si dóna temps. Tirem endavant junt amb el bomber i el seu amic que no porten crampons ni res. Al cap de poca estona el Sergio decideix girar cua: no ha portat guants i comença a dormir-se-li algun dit. La resta seguim però, abans d'arribar a la glacera un dels de Cuenca decideix dessistir i el bomber torna amb ell "a regañadientes". Ja només quedem el Jotas, el Juanma i jo i ja estem ficats a la glacera. A estones la boira ens envolta, a estones clareja, però el GPS del Juanma ens va donant indicacions. En la part final de la pujada al Collado del Medio la glacera es va inclinant fins arribar al peu del coll on hi ha un parell de cops de vent una mica preocupants. Es tracta d'una pala de neu d'uns 15 metres d'alt bastant vertical així que per pujar-la cal anar fent esglaonets amb els grampons i ajudar-se del piolet. Com no podia ser d'altra forma se'm surt un grampó a mitja pujada i acabo arribant a dalt com puc.

A partir d'aquí seguim la cresta, amb la molèstia habitual de trobar trossos de neu i trossos de roques i haver de trepitjar amb els grampons sobre les roques, però el camí no és complicat i com que els meus són de lloguer tira milles!

A les 12:55 arribem al Cim del Coronas (3293 m.). Hem trigat unes 6h30m però hem anat xino-xano i la boira ens ha endarrerit molt. Fotos de rigor a corre-cuita (fot un vent del carallo) i cap al segon cim.

A les 13:20 Cim de la Tuca del Coronas (3286 m.). Altre cop les fotos i de tornada cap al Coll. Descartem anar fins al pico del Medio perquè ja és tard i fa rasca. Jo a més començo a sentir-me defallit ... faig memòria, des de les 6 del matí he menjat una barreta energètica i 4 ó 5 dàtils que el Juanma ha compartit amb mi. No-nem-bé!

Baixem altre cop el coll (primer el Jotas, després jo i finalment el Juanma) i desfem el camí per la glacera. Al cap de poc comença a marxar la boira: estem totalment sols a la glacera i podem apreciar algunes esquerdes considerables. El grup que havíem vist pujant deu haver girat cua (sempre hi ha gent més assenyada). Ara veiem que no ens faltava gaire fins al Pic del Medio, però clar, no veiem un pijo! És el moment d'aprofitar per gaudir de les vistes del Tuc de Mulleres i els cims dels voltants.

Després d'una estoneta caminant arribem al Portillon Superior i fem la paradeta per menjar. La baixada se m'ha fet eterna i anava totalment defallit, però després de menjar i beure ja sóc un altre. A partir del Portillon ja anem fent via baixant cap al refugi fins un determinat moment en que el Juanma pren un camí i el Jotas se li fica al cap que és per una altra banda i jo baixo per on diu el Jotas perquè ja sabeu que quan al jotas se li fica una cosa al cap ... Òbviament el Juanma arriba bastant abans que nosaltres al refugi i allà hi troba el Dario avorrit. No sap res del Sergio ni l'ha vist baixant així que no sabem on pot haver-se ficat. Potser ha agafat el cotxe i ha marxat?

Però no és hora d'entretenir-se gaire: el Dario es calça les botes i cap a baix. Arribem als cotxes aproximadament a les 18:00. I allà trobem el Sergio que ja havia baixat per fer la migdiada al cotxe. Ens canviem de roba i cap a casa!

La dificultat va ser Mitja-Alta per la neu, la boira, el vent i el fred. A l'estiu podria ser Mitja-Baixa perquè el Collado del Medio sense neu no deu tenir més complicació.

by Joan Ferrer