Des de que al setembre de l’any passat el company Toni i jo vem pujar al Taillón i vem veure la vista del massís del Vignemale, no me’l vaig poder treure del cap…i quan comences a planificar l’excursió encara t’agafen més ganes d’anar-hi…i aquí estic escrivint…

Em vaig reservar tota la setmana santa d’aquest 2008 per a fer-lo, després d’estar planificant-lo força temps i gastant-me els quartos en material que em feia falta. No vaig trobar quòrum per acompanyar-me així que vaig anar-hi tot sol, tot sigui per no quedar-me a casa…

Hi han vàries opcions possibles per arribar-hi i depenent l’època de l’any / condicions. Primerament valorava com a millor opció la ruta que surt des de Gavarnie passant per la vall d’Ossoue, però en èpoques hivernals hi ha un gran risc d’allaus i a l’anar tot sol, no em feia gaire gràcia jugar-me-la. Igualment el refugi on s’arriba, el de Bayssellance no està guardat en aquestes dates (encara que està obert).

Així doncs vaig escollir una ruta més llarga però més “amable”. Primerament aniria fins al refugi de les Oulettes (guardat) per admirar la famosa cara nord del Vignemale. Posteriorment aniria cap a Bayssellance via Ourquette d’Ossoue i des d’allà podria atacar els cims creuant un dels últims glacials del Pirineu: el d’Ossoue. Tot això en un mínim de 4 dies.

La ruta surt des de Pont d’Espagne (carretereta des del poblet de Cauterets). Jo vaig arribar a Cauterets via Túnel de Bielsa-Arreau-Col d’Aspin-Bagnères-Lourdes-Cauterets (volia passar pel Col du Tourmalet però estava tancat). Així doncs 7 horetes de cotxe des de Barcelona, amb magnifiques vistes de la part francesa (i sense peatges). Fotos de la part francesa: aquesta i aquesta. Sortia a les 3 del matí i a les 11 més o menys començava a caminar direcció refugi de les Oulettes.

A Pont d’Espagne es deixa el cotxe i em va costar uns 5€ els dos dies. Des d’allà li fem una ullada al famós Pont, reculem una mica i comencem a fer via pel GR-10 direcció al Llac de Gaube. Força gent per fer la rutilla fins al llac amb raquetes. També hi ha un telecadira que surt des de Pont d‘Espagne fins al llac, estalviant-nos els primers 300m de desnivell. Jo pel GR-10, que si no es pateix una mica no hi ha recompensa…força gel en aquesta part boscosa.

Arribant al llac, primeres vistes de la cara nord del Vignemale….impressionant. S’oblida la matinada a les 3 del matí i les 7 horetes de cotxe. Em poso les piles per arribar al llac. Una vegada allà el trobo quasi tot gelat. Descanset i foto amb el Vignemale al fons…quina glòria. Temps immillorable, caloreta i tot…A punt per tornar a fer via !

Bordegem el llac per la dreta en el sentit de la marxa per una zona amb tradicional risc d’allaus, però es veu que el tema no pinta perillós. Una vegada superat el llac, les muntanyes es reflexen en la seva part desglaçada. Aquí començo a notar punxades fortes a l’engonal (ingle) quan camino….el dolor s’aniria incrementant fins a deixar-me mig coix a l’arribar al refugi.

El camí, ara solitari, va pujant de forma suau amb alts-i-baixos per tota la vall. Al ser migdia, i tocar molt el sol, la neu està en condicions molt dolentes i hi ha trossos on s’agrairien raquetes, però ja era massa pes…A mig camí entre el llac i el refugi veiem aquestes impressionants cascades de gel. M’aturo, els hi faig la foto tot feliç….cent metres més enllà descanso i mentre me les miro de nou veig com trenca un tros enorme de la mida d’una persona amb gran soroll i cau enmig del camí (on havia fet la foto abans). Em quedo blanc i decideixo no fer cap més parada sota cascades en desgel…quin poc cap! Son 20 minuts de caminar sota una zona molt exposada i vaig com una bala…després el camí s’obre molt més i no hi ha perill, descobrint-nos de nou la cara nord complerta. Encara quedava una bona estona fins al refugi amb una part final de molta pujada. El refugi, remodelat, és genial. Jo no vaig fer foto, però aquesta n’és una a l’estiu.

Ja tenim la famosa cara nord al complert, amb detalls dels corredors de Chausenque i el Couloir du Gaube. No hi ha paraules.

Arribo cansat, amb molta calor i mig coix a la terrasseta del refugi, on hi és en Jean-Arnaud amb prismàtics prenent el solet i mirant la gent que evoluciona per les canals. Es gira, em veu, somriu i pregunta…. “Tú debes ser Xavi, ¿dónde vas con esa mochila?” Clar…motxilla per 6 dies, què vols? Jeje

Descanso amb ell i xerrem una estona, admirant la vista. Li comento que vinc mig lesionat i em diu que descansi, que soparem molt bé i que demà a veure com em llevo…. Em canvio, descanso….som 10 persones al refugi: uns esquiadors francesos, uns espanyols que arriben més tard després de fer el corredor oest de la Y, jo i els dos guardes. Un dels francesos parla castellà amb el que ja tenim xerrera fins l’hora de sopar.

A les 19h prenc el que serà el millor sopar en refugi fins la data, consistent en tres plats i…. 2 postres ! Primer caldo de verduretes, després “rollito de primavera” amb salseta de soja picant i de tall… lasanya cúbica ! 6 pisos de lasanya amb carn, formatge, verdures….amb prou feines me l’acabo quan porten la primera postra: formatge francès i després….creps de xocolata amb sucre. Dues unitats per persona….em deixo la última amb un atac de riure mentre el guarda em pregunta amb un somriure amb la boca si he sopat bé…Li responc que això és refugi francès amb menjar espanyol jeje. Vistes des de l’habitació. Un refugi increïble.

Segueixo coix i pel dia següent planejo intentar el petit Vignemale si tinc la cama bé, però em llevo igual i em preparo per tornar, no son condicions d’intentar res i s’apropa mal temps pels propers dies, amb el que quedar-me per recuperar-me tampoc és bona opció. Em despedeixo dels guardes, i els hi comento que tornaré quan estigui millor. Giro cua i abandono el refugi, les vistes, la lasanya….a un ritme mooolt lent, doncs em fa mal la cama i em queden 3 horetes de tornada amb tot el pes…

Arribo a la zona exposada on em trobo els blocs de gel de la cascada caiguts el dia anterior i passo aquesta part quasi corrents, arribant al llac en un bon temps.

Passat el llac, decideixo fer l’ultima part en telecadira doncs vaig quasi coix. Després de 20 minuts arribo al telecadira on es llegeix “Ferme” (tancat) amb unes raons que no arribo a traduir. Conclusió: em queda una horeta de camí per una pista d’sky llarguissssssima i que a sobre està mig gelada. Molt bé…arribo ja totalment coix, menys mal que és un dolor que no m’impedeix conduir…7 horetes de tornada i ja soc a casa de nou.

De les 1000 maneres que hi ha de perdre el temps durant 2 dies, aquesta és la que vaig escollir jo…això si, m’emporto un bon record i ganes duplicades de tornar-hi. M’espera 1 mes de repòs i alguna que altre visita al fisio, per animal…

Això es tot, os recomano aquesta ruta hivernal si les condicions son bones. Com a toc final, aquesta foto…..A reveure !

by Kobaya