El Peguera (2984 m.) és un dels cims més emblemàtics del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, especialment perquè és un mirador privilegiat de gran part del Parc.

Nosaltres vam aprofitar el fet d’estar fent la Carros de Foc i que teníem un dia light per fer-ne l’ascensió. De tota manera l’ascensió es pot fer perfectament des del refugi de Colomina (que es troba molt a prop) o des del Josep M. Blanc (que malgrat ser un refugi més còmode i ubicat en un indret espectacular, es troba més lluny).

El camí fins arribar al desviament cap al Coll de Peguera està descrit en la crònica dels Carros de Foc.

Agafem doncs el camí indicat pel cartell de Coll de Peguera. Costa una mica de trobar el cartell però es tracta de saber que un cop superada la resclosa de l’Estany de Saburó arribareu a un pla on heu de buscar el camí a mà dreta i no iniciar el descens cap a l’Estany de Mar i el Refugi de Colomina.

Superem una primera pujadeta (i les vaques que la vigilen) i seguim el camí, molt ben marcat, que durant la primera part no guanya gaire alçada. Al davant ja tenim la silueta del Peguera que es mostra bastant escarpat. Creuem un primer torrent i remuntem el 2n que trobem per arribar a l’Estany Petit de Saburó que deixarem a la nostra esquerra.

Arribem al Coll de Peguera. Tenim magnífiques vistes de l’Estany de Monestero i la pujada pedregosa per l’altra banda. De fet també és possible assolir aquest coll des del refugi Ernest Mallafré, resseguint la vall de Monestero (podeu consultar-ne l’itinerari a l’etapa 7 de la crònica dels Carros de Foc).

Al davant ja tenim el Peguera que, vist des d'aquí, no sembla fàcilment accessible. El vent bufa amb força i cal abrigar-se perquè la temperatura baixa. La força del vent fa que aparegui algun dubte tenint en compte que se suposa que haurem de crestejar, però de seguida l’Alberto i jo tirem endavant, No hem arribat fins aquí per aturar-nos per una mica de “brisa marina” i de moment sembla que es pugui aguantar.

La ressenya que tenim aconsella pujar en diagonal, deixant el cim a mà esquerra i mirant de guanyar l’aresta el més a la dreta possible per evitar les majors dificultats. De fet anem trobant fites que ens indiquen el camí a seguir.

Així doncs remuntem el turó que surt del coll per la banda SW on ens trobem (l’altra és impracticable) i busquem algun racó arrecerat i fàcilment localitzable per deixar-hi les motxilles. Continuem l’ascensió alliberats del pes, buscant alguna bretxa que ens dongui accés a l’aresta. L’accés però, suposa una mica d’escalada, i potser és més difícil aquest accés que la progressió posterior per l'aresta.

La veritat és que un cop dalt tenim bones vistes dels llacs que hem deixat enrera i fins i tot del refugi Josep M. Blanc en la llunyania, però el que no veiem massa clar és on és el cim. De tota manera una cosa està clara, hem de resseguir l’aresta, que es un rosari de blocs de granit amuntegats de qualsevol manera, en direcció W (a l’esquerra). Alguns passos són bastant aeris però de fet és més difícil l’accés a l’aresta en si. Encara que la intensitat del vent sembla que ha afluixat prenem precaució en els passos més exposats i anem progressant per l’aresta intentant descobrir quin és el punt més alt. Finalment sembla que ho tenim clar, el cim és un gran bloc de granit que se'ns presenta al davant i que podem remuntar sense massa problemes. Hem fet el cim! Malauradament és una mica justet per posar-nos-hi tots i tampoc trobem on posar la càmera per fer la foto de grup, així que decidim fer-la una mica més endavant on a més tenim un millor decorat de fons. Ens anem fent fotos al cim: primer l'Alberto i després jo. Des de dalt tenim una vista panoràmica de 360 graus realment espectacular!

Mentre anem fent el paperina a dalt del cim el dia es va espatllant i quan ens volem donar compte ja s’ha ennuvolat i comença a bufar el vent amb força altre cop així que decidim buscar alguna canal per on puguem baixar directament sense necessitat de tornar a desfer tota l’aresta. Després d'alguna acrobàcia per baixar localitzem allà mateix una canal on cal salvar uns 3 metres amb l’ajuda d’una corda que hi ha instal•lada. Iniciem la maniobra per torns però la veritat és que la corda que hi ha posada és un pèl curta i la falta de bones preses per als peus fa que els darrers 3 metres siguin una mica complicats. I de fet un cop completat l’episodi de la corda ens trobem en un petit replà on tampoc es veu cap camí bo de baixada. Així doncs acabem baixant camp a través per la canal, que és una miqueta inclinada, buscant els millors passos i en una estoneta ja ens hem plantat on es troben les motxilles. Cauen gotes però sembla que de moment el dia s’aguanta.

Un cop l’Alberto i jo recuperem les nostres motxilles falta recuperar les del Lluís i la Maricel que de tan ben amagades costen de trobar. Que perquè no les vam deixar totes juntes? Som Rocs&Pics, si us plau!!!!

Ara sí que ja només resta recuperar el camí de pujada, en mig de la ventolera, i tornar a l’itinerari dels Carros de Foc per dirigir-nos al Refugi Colomina ... de fet jo fins i tot em permeto el luxe de parlar amb el Dario pel mòbil per fer-li dentetes.

El temps total de l’ascensió des de l’encreuament on hem trobat l’indicador de Coll de Peguera ha estat 1h 50m fins el cim. I compteu que per arribar a aquest punt teniu unes 3 hores des del Refugi Josep M. Blanc i uns 50 minuts des del Refugi Colomina, encara que el Blanc està millor. D’altra banda també es pot assolir el Coll des de l’altra vessant, venint del Refugi Ernest Mallafré i seguint la Vall de Monestero ... encara que no us puc donar referències de la pujada al Coll. Des del refugi al Coll compteu unes 3h-3h30m aprox. més 1 horeta des del coll al cim.

by Joan (fotos: Joan, Alberto & Lluís)