Tot va començar amb la idea de la Monica Baez d’anar a passar un cap de setmana a l’estany de Montcortès amb la seva furgo amb cuina i d’altres luxes i dormir fent bivac sota les estrelles. Per tant la primera idea era més aviat un cap de setmana hippy de descans i relax en contacte amb la natura. A mi la idea em va agradar i a la Neus li va faltar temps per afegir-s’hi… bé! ja érem tres.

Quan la notícia va arribar a en Borrut, ja se li va encendre la llumeta i li va faltar temps per penjar una proposta a R&P: Montcortès i la Vall Fosca , fent dissabte el Pic dels Vidals i el Pic Tort. Aquesta idea més elaborada em va costar una mica més de pair provenint de qui provenia i coneixent el peu que calça però em vaig posar una vena als ulls i m’hi vaig apuntar… igualment van fer la Mon i la Neus i més tard s’hi van anar apuntant (en desconec l’ordre) en Sergi Picartès, l’Elisenda Elibarri, un nou membre del grup: en Pascual i en Ritxi que va haver d'esbaïr tots els seus dubtes existencials abans d'apuntar-s'hi però per increïble que semblés (fins i tot a ell) finalment s’hi va apuntar.

Les primeres en arribar al Montcortès, vàrem ser la Neus i jo el divendres a tres quarts de vuit, i aprofitant la dolça vesprada amb les seves darreres estones de llum no vam dubtar gens i ens vem anar a banyar al bucòlic estany. Bé, la capbuçada molt agradable però en contra del que havia idealitzat amb la imaginació, no vaig endinsar-me gaire nedant... la foscor del fons i l’empatia amb el meu sentiment de la Neus no van contribuir a relaxar-se i nedar... Però ben fresquetes, vàrem sortir i encara vam aprofitar els darrers raigs de llum per a secar-nos una mica i fer una passejada. Tornant cap el lloc on haviem deixat el cotxe va arribar la Mon , eren un quart de deu. En principi havíem quedat de fer el viatge les tres juntes però un contratemps de darrera hora va fer dubtar la seva assistència a la Mónica tot i que finalment va venir sola amb la seva furgo i l’Inca, una gossa molt anarca i feliç.

Cap a tres quarts de deu, va arribar el gruix del grup, en Sergi, l’Eli, en Pascu, en Ritxi i el nostre membre pallarès: en Borrut. Desprès d’unes quantes bromes, riures i unes palles mentals tipus: què bons som d’estar tots aquí, au! a organitzar el soparillo. Sobre un tendal de plàstic de la furgo de la Mon que és com les barbes del d’”Erase una vez el hombre” que treia de tot de la seva barba, vem improvisar la taula. Cadascú portava alguna cosa que tots vam compartir, a destacar, la truita de patates d’en Pascu que va tenir l’encert de posar-hi pebrot vert i carbaça! Mmmm!, el cus-cus de la Mon , res a envejar al originari amb tots els respectes, i el tuper de pasta preparat per la Neus i barrejat amb la salsa pesto que jo portava, que no es per dir-ho però va ser força anomenada... i de postres com no... aquell moscatell per sucar-hi galetes que va portar en David.

Per cert, un incís. Ingredients per al pesto: all, oli d’oliva, sal, pinyons, alfàbrega i parmesà (jo també hi poso nous o algun altre fruit sec) i les quantitats...s'ha de tenir ull... així que pot sortir un pesto diferent cada vegada.

Desprès de sopar, l’Eli, en Sergi i en Ritxi van procedir a montar la tenda de l’Eli on hi van dormir els dos matxots: en Sergi i en Ritxi... la resta vàrem fer bivac. Un cop a dins el sac i en posició horitzontal havia arribat l’hora de gaudir de l’impressionant paisatge nocturn que ofereix el cel a qualsevol lloc sense pol•lució llumínica. L’Eli, sospitosament, era la que va veure més estels fugaços... més tard va confessar que se n’havia inventat un... ¿potser més? I en David va cometre una proesa: estant senyalant un estel, aquest va caure literalment... esperem que no ho faci molt sovint per tal que no ens deixi negra nit permanent... i sobre tot David, no senyalis mai la lluna!

Els ji,jis ja,jas, van durar fins a quarts de dues i desprès el concert de roncs, en el que una servidora va participar, van mantenir a les altres bèsties de la zona allunyades durant la resta de la nit.

A un quart de set ens despertàvem... magnífica sensació obrir els ulls i trobar-se emparat per la natura (quan no hi ha inclemències, és clar). Desprès dels estiraments, badalls i demès activitats matutines, vem fer un esmorzar. Un portava llet, l’altre havia comprat pa, l’altre tenia unes galetes, unes madelenes, llet d'avena?? Aquesta darrera no estic segura que ho digui bé però pel que es veu era una delícia. A mi mentre hi hagi vaques no em fa vergonya tenir panxa!

Desprès tots els que anàvem a caminar, és a dir tots menys la Mon que es quedava al Montcortés a gaudir de la tranquilitat, fidel a la seva primera proposta, i de pas a esperar a la Lupe que arribava cap al migdia i en tornant de l’excursió ens trobàvem per anar a sopar tots junts a algun lloc i hora per concretar.

Eren un quart de nou del matí quan sortíem set persones en quatre cotxes!! Així que vàrem parar pel camí a la Pobleta de Bellvei i vàrem deixar allà dos cotxes per continuar tot el grup amb els altres dos. Vam arribar al punt on havia de començar l’excursió, la Presa de Sallente a les nou i cinc del matí. Tan sols començar a caminar, un munt de matolls de gerds delectaven els sentits i els paladars dels més llaminers/es. El camí comença a pujar una mica fort fins que s’arriba a l’alçada on hi ha les vies de les vagonetes i el terreny planeja aliviant les cames. Es passa per dins d’alguns túnels i s’arriba al Estany de Gento on hi ha la parada del Telefèric que puja desde Sallente. Aquest primer trajecte el vàrem fer en una hora aproximadament.

Continuant l’ascensió i quan vam trobar l’indicatiu del Refugi de Colomina, vàrem fer una ruta alternativa proposada com no pel nostre coneixedor de la zona, en Borrut. Sense gaire complicacions vàrem anar guanyant força alçada en poc tros. Nomès en fer un flanqueig alguns vàrem confiar en una mà amiga que ens assegurès. Desprès de la trepada tornant la vista enrera, els pescadors que exercien a l'estany Tort semblaven tenir el tamany d'un peixet. Descansant una mica abans d’ascendir una tartera, ens vàrem deleitar amb les vistes de l’entorn sovintejat per estanys.

Gairebé a la una del migdia, desprès de caminar quatre hores i mitja aproximadament, arribàvem al Pic Tort. El darrer tros es fa una mica llarg perquè et penses que ja hi ets i van sortint repetjons i repetjons...i no acabes de ser-hi... fins que hi ets! I allà estàvem tot el grup, els darrers en arribar alentats per l’incansable administrador de moral, en David Borrut. Vam jaure a les roques una estona a gaudir del admirable paissatge mentre anàvem coneixent uns i reconeixent d’altres, tots els pics que ens envoltàven. Alguns d’ells: Bessiberis, Massís de la Maladeta, Souvenuix, Morto, Pic de Mar, Peguera, Saburó, Mainera, Montorroyo o el Montsent de Pallars. I d’estanys en David en va contar 22 desde el cim!. Desprès d’algun mos i de refrescar-nos una mica, vàrem continuar caminat per assolir el segon pic proposat: el Pic de’n Vidals... altre cop l’experiència dels repetjons... Però arribar al cim i gaudir-ne no té preu. En 50 minuts més ja estàvem tots a aquest cim veí.

A la baixada vàrem fotografiar alguns dels estanys pels que es passen: els Vidals, l’encantador Estany de Mar i una mica més endevant vàrem dubtar el camí a seguir i desprès de les oportunes indagacions de l’Eli per una banda i en Borrut per una altra, vàrem continuar caminant fins que camí del Refugi del Colomina a la Collada del Saburó ens vàrem ficar per una canal amb força pendent. En Pascual que anava més avançat va arribar a un pas força difícil i va avisar-nos que potser no podríem passar-hi, estant tots a meitat de descens (alguns més avall que d’altres), vàrem esperar que l’expert Borrut baixès a comprobar el pas. Quant en Borrut va dir que era una mica difícil però es podía passar i veient-nos la resta una mica confosos devant la dificultat que representava per ell, vàrem decidir remuntar el coll i cercar un camí decent. Personalment vaig pujar enganxada com una lapa a la paret lateral rocosa i sense gaire ànim de mirar enrera. La Neus tampoc en va gaudir gaire però l’ajut gens despreciable dels companys van fer que tot plegat resultés anecdòtic.

Un cop a dalt no ens va costar gaire trobar un camí i seguir-lo fins al Refugi de Colomina, on en Pascu i jo vàrem estar temptats de banyarnos-hi però els moments de dubte van ser iguals al que va trigar la resta de grup a atrapar-nos i vàrem desestimar les ganes. Començàven a sentir-se algunes tronades i no podìem badar gaire. De fet a partir d’aquí ja no vem fer més aturades i el darrer tros el vàrem fer alguns corrent i els altres a molt bon ritme alentats per l’amenaçant tempesta que anava avisant.

En poc menys de tres hores érem tots al cotxe i abans que acabèssim de comentar la jornada l’avis es va tornar tempesta amb pedra... i quina pedra! els espetecs que feien contra el vidre del cotxe tot baixant no feien gaire gràcia... només el consol d’haver pogut acabar la caminada just sense patir-la a la intempèrie. Eren les 8:45 PM quan baixàvem cap a la Pobleta de Bellveí a buscar els cotxes que havíem deixat allà.

Un cop recuperats els cotxes i desprès que en Pascu fes un espectacle pels absorts vilatans (va anar caminant en mitjons a recuperar el seu cotxe per tots els bassals!), vàrem tornar a la carretera camí de Sort on ens havíem de trobar amb la Mon i la Lupe. Vàrem aparcar tots els cotxe per anar a prendre alguna cosa a l’Esquelarre mentre comentàvem la sortida i feiem uns riures i alguns es van apropar a un Intersport proper i van aprofitar per fer algunes compres.

Desprès vàrem enfilar carretera amunt amb els cotxes per anar a Llarvén on en David ens havia convidat a passar la nit per descansar abans de la tornada. A destacar la rebuda al poble d’una veïna, la Felisa i la seva gossa Perica. La primera no es va perdre detall dels que anàvem passant d’on veníem i del perquè erem allà... entranyable veïna al més pur estil de poble. Desprès de reposar una estona i anar passant tots per la dutxa... a desctacar que com l’aigua calenta anava amb calentador en David es va oferir per dutxar-se el primer quan encara no havia tingut temps d’escalfar-se... amb aigua freda! La resta vem gaudir dels avantatges de l’aigua calentona.

Mentrestant va marxar la llum una estona, però la reportera del poble, la Felisa, ja ens va dir que no era només a Llarvèn sinó que a no sé quins altres pobles tampoc tenien llum... no va ser cap maldecap i a més a més va tornar enseguida la llum... de fet mentre la Felisa ens donava les explicacions pertinents des del seu balconet tot d’una es va fer la llum de la casa rera seu Va ser molt graciòs...Tot seguit ens vàrem apanyar un soparillo de poti-poti amb el que cadascú portava... el Sergi ens va fer un arròs que per contra del que va semblar per moments no tenia gust d’enganxat...

La sobretaula, com no podia ser menys, va ser sonada... entre el vinatxo, un vi ranci i la crema d’orujo que va aparèixer i les ganes de fer gresca... no ens calia res més... ni la festa major de Sort que vàrem passar per alt degut a que la pluja que encara durava i el cansanci que portàvem, ens van fer decidir per quedar-nos a Llarvén. A més teniem en David Borrut acordiò en mà que ens va deleitar amb alguns temes de la joventut... o de la infància...

Cap a les dues, crec que vaig ser de les primeres a retirar-me a dormir i poc a poc tothom se’n va anar a gaudir del merescut descans a ple luxe: sobre d’un llit....

Pel matí, tot un plaer llevar-se i trobar les espectaculars vistes de l’entorn que el dia abans no haviem pogut pràcticament gaudir, entre que arribàvem tart i que la pluja no convidava a deambular pel carrer, pràcticament no vem sortir de casa només que per les múltiples anades i tornades al cotxe per buscar coses que calien per sopar i per dormir. Els més matiners, en veure que trigàven la resta en llevar-se com no, vàrem decidir despertar-los i quina millor manera que amb en Borrut tocant l’acordiò per totes les habitacions tocant els pajaritos... a destacar el ball que en Richard ens va dedicar desde el llit encara dintre el sac (inolvidable gir de cos remenant el cul al son de “tu colita has de mover...” i la cara de’n Pascu mirant la fila que feiem el Borrut a l’acordió, la Lupe amb la càmera i jo picant de mans!

Moltes vàren ser les grates sorpreses de l’endemà a més a més de l’entorn... la font del Llarch, la passejada creuant tot el poble cap a munt, la visita a l’esglèsia que té la clau amagada darrera una pedra, la remullada de peus al barranc de Llarvent.... mmmm... moltes gràcies David per la teva generosa hospitalitat i a tot el grup per aquest cap de setmana magnífic: Monica, Elisa, Neus, Lupe, Sergi, Richard, Pascual.

Com no podia ser d’una altra manera, la cloenda de cap de setmana va acabar amb un dinar tots junts, bé exepte la Mon que va haver de marxar molt d’hora al dematí perquè treballava al migdia. La resta vàrem dinar a la Borda d’Arnaldo a Montardit de Baix. I desprès del bon àpet pallarès per un mòdic preu va arribar l’hora de despedir-nos fins la propera... però el meu cotxe no volia marxar... no el vaig poder engegar al mode convencional i em van haver d’empènyer i finalment quan vaig parar a posar benzina ja no es va voler engegar més, ni empenyent-lo tots plegats... així que la Neus, que em feia de copilot i jo vàrem fer la meitat del camí en taxi i el meu cotxe en grua l’endemà...

El mecànic em va dir que era no sé quina peça que valía un munt de pasta... ho vaig pagar, bàsicament per recuperar-lo, però jo crec que el meu cotxe ja estava anyorant el Pallarès i no volia marxar.

Quan hi tornem?

by Lop