Amb certs dubtes meteorològics marxem cap a la Val d’Aran el divendres 14 de març del 2008, i més concretament cap a la Val de Toran, l'última vall de l’Aran en direcció a França, i segurament la més salvatge. Som nosaltres i els guardes els únics que pernoctem en el refugi d’Era Honeria aquella nit.

Dissabte, 6 del matí, ens llevem, esmorcem una mica i sortim. Dia rúfol, molt ‘aranès’, gris, atlàntic, humit, però mentre aguanti... anem tirant. Des del refugi decidim remuntar la vall del riu Comatroja fins el llac del mateix nom, el qual queda barrat cap al sud per les impresionants muntanyes d’Es Arrogetes de ‘només’ 2374 m.

No descriuré detalladament l’itinerari, doncs la guia de la zona de Montserrat Timoneda i Jaume Llanes editada per Cossetània ho fa millor que jo. El que sí esmento és el caire salvatge dels itineraris, en els quals desapareixen els camins i fins i tot utilitzem el piolet per clavar-lo a l’herba i progressar.

Vist el dia que fa doncs, i sobretot l’estat de la neu, que, sobre aquella herba llarga i pentinada llisca d’allò més bé, girem a l’oest i enfilem el Tiron d’Estancauilha, de 2184 m d’alçada i que separa aquesta vall de la que porta el seu mateix nom.

Des del coll que separa aquest cim del d’Es Arrogtetes, descendim cap al nord per un terreny primer molt nevat, i que després, quan el gruix de neu disminueix, sembla que no hi hagi passat mai ningú. Els elements manen; la vegetació ho devora tot; caminar per allà és complicat i perillós: herba mullada, neu humida sobre roca llefiscosa, fang ... estem fora de lloc.

Cap al refugi plens de fang, herbes i suor. Mai hauria pensat que els piolets i els ‘gores’ serien tan útils en una mena de selva freda com aquella.

by Sergi C