De vegades els noms i les xifres creen mites, desitjos i pors. Els desitjos es fan realitat i les pors s’esvaeixen, però el mite no te per que desapareixer. La Jean Arlaud al Posets (perdó:...a la Tuca de Llardana-respectem els topònims!) continua essent mítica per a mi.

Dissabte 3/5/08 sortim a les 6:00 de Terrassa i tranquilament ens dirigim a Biadós, Bal de Chistau (així es diu en chistabín).

No recordo l’hora, però crec que al voltant de les 13:00 h comencem a caminar amunt en direcció a la glacera de Llardana. Inmediatament després de la cabana del Clot, a 1935 m d’alçada, comença la neu, una neu primavera que amb la calor d’aquests dies (isozero a 3400 m) fa patir de valent.

Paciència i amunt, i en cinc hores som a la glacera de Llardana. Plantem tendes sobre la morrena glacial, ben planera, i ens dediquem a la intendència més bàsica: mentre el Jot’s fon neu, l’Oriol, el Piter i jo anem a buscar aigua d’un brollador a l’altre banda de la coma on som, i fem sopa i sopar.

5:00 del matí de diumenge 4/5/08: ‘amunt!; cinc minuts més...; jo em quedo aquí, no vinc....’. A les 6:00 ens dirigim a la canal i ens aturem al primer ressalt: serà aquest l’únic obstacle real a superar en tota l’ascensió. Preparem una reunió i l’Oriol comenca a buscar la manera de resoldre aquesta petita però exposada barrera rocosa: glaç fi i trencadís, roca mullada i dificultat per a assegurar. Mirem el rellotge i son les 8:00 del matí (com pot ser?); girem la vista cap al ressalt i l’Oriol ja hi està posant un cargol de glaç al damunt: superat!.

De segon, ben assegurat amb merlets, aprofito per pujar-lo per un petit canaló ple de glaç; quin plaer!

D’aquí en amunt rampes de neu de 50 i 55 º d’inclinació, amb un segon ressalt que es pot evitar per la dreta per una rampa de neu, però que val la pena encarar-lo de plè, doncs el glaç és bò i la inclinació de la pendent es disfruta.

No se quina hora és, però sortim de la canal i enfilem el cim, amb neu escombrada i acumulada. La Montse i el Jot’s fa estona que hi han arribat. Els núvols amenacen, així que decidim emprendre la cresta cap al cim nord i descendir el més aviat possible; mentre desapareix l’amenaça meteorològica i el sol fa aparició i crema de valent.

Arribats al campament menjem alguna cosa, desmuntem tendes, empaquetem i en dues hores arribem al cotxe, trepitjant una neu molt més toba que la d’ahir (que esgotador hauria estat pujar en aquestes condicions!).

Doncs ja està feta...i el mite d’aquestes ascensions anomenades clàssiques continua.

by Sergi C