Logo cabecera
 
 
 
Usuario Usuario Anónimo

Acceso rápido
Nick
Contraseña
  Acceder  

Acceso clásico
No recuerdo mi contraseña
Recomendado Registrarme. Nuevo usuario
Búsquedas

Buscar una excursión

Búsqueda avanzada

Estadísticas
  • Hoy
    • 5 visitas
    • 11 páginas
  • Totales
    • 896525 visitas
    • 3086626 páginas
  • Excursiones
    • 3935 realizadas

Valid HTML 4.01 Transitional

CSS Válido!

Forcanada o Malh des Pois (2881 m)
Ficha
Imagen portada de la excursión
Fecha 23 de Agosto de 2009
Tipo de excursión Alta Montaña
Dificultad PD, +1200m., -1650m.
Conseguida Conseguido Sí
Excursión visitada 1161 veces ( 1 esta semana )

Resumen

Sábado acampada en el Estany des Pois. Domingo subida hacia el Coll des Aranesos i después al Coll Alfred. Pasamos a la Brecha de la Forcanada y de aquí subimos primero a la punta Sur y después a la cima principal.

A la bajada nos metemos en la canal, pero encontramos restos de hielo y roca muy podrida. Cuando llevamos algo menos de media canal descendida decidimos volver a subirla (se cae todo...puffff...). Aseguramos un par de pasos muy verticales y resbaladizos. Una vez en la Brecha volvemos a deshacer el camino andado hasta el Estany de Toro. Recogemos los trastos y llegamos de noche a la Artiga de Lin.

Crónica

La proposta d’en Borrut de fer la Forcanada o Mahl des Pois em va semblar ambiciosa per la meva forma física però coneixent la seva gran paciència i les meves ganes vaig pensar que la podria fer amb més o menys dificultats que estava disposada a assumir.

Era el dissabte 22 d’agost que havíem quedat a Sort per pujar tots dos amb un sol cotxe des d’allà. Sortíem de Sort cap a les sis de la tarda i tot passant per Viella vam parar a prendre alguna cosa i de pas fer algun mos. Desprès vam anar amb el cotxe fins a Artiga de Lin.

Des d’allà començàvem a caminar per la Vall de l’Artiga a les acaballes de la lluminositat del dia havent de treure a mig camí els frontals. Primer es comença a caminar per la mateixa pista on s’arriba en cotxe però que a partir d’aquí està tallada a la circulació rodada, desprès es creua un prat i just a l’altre banda del prat t’endinses en un bosc amb una pendent raonable. Quan surts del bosc segueixes un caminet estret sense pèrdua però amb certa perillositat donat que la banda dreta queda penjada sobre un precipici, la foscor de la nit impedia el vertigen tot i que la consciència del perill obligava a caminar amb cura assegurant que el passos fossin ferms.

Pel que sabia en David, havíem de passar per un estany petit primer i més endavant arribàvem a un segon estany als peus de la Forcanada on teníem pensat acampar. Evidentment la nit no ens va permetre veure ni pressentir el primer estany (a la tornada comprovàrem que estava suficientment allunyat del camí) però quan vam sentir baixar aigua per alguna roca propera sabíem que no podíem ser gaire lluny. Efectivament, en poca estona, vam arribar a un pla on fent les indagacions pertinents vam descobrir enfocant amb les llums les vores del lac des Pois que està a 2040 m d’alçada... havia de ser allà, era segur que estàvem davant la Forcanada , ara adormida en la foscor. Havíem trigat una hora i mitja aproximadament.

Tot i que el terreny era força pla hi havien moltes pedres, pedretes i roques però per sort vam trobar una zona preparada per bivaquejar a resguard d’unes grans pedres posades per fer de raser. Allà en David va muntar la tenda en un pis-pas mentre jo preparava quelcom per sopar. Sota l’espectacular esfera estrellada vam gaudir de l’espectacle abans d’anar a dormir. La temperatura era molt agradable, no feia gens de fred. La mica de fresqueta personalment l’agraïa desprès de la desesperant xafogor a Barcelona durant la setmana.

El Lac des Pois, com descobriríem l’endemà està envoltat per dues vessants contraposades amb pendents molt pronunciades, una d’elles és una tartera, l’altre si no recordo malament té una mica de vegetació. Per la nit cauen pedres de la tartera que se senten rodar fins que cauen al llac i fan un bon espetec a l’entrar a l’aigua.

Al matí següent la il·lusió de llevar-se va ser gratament engrandida en veure l’entorn on havíem fet nit... estranyament sobri i delicat alhora, el lac des Pois als peus de la sublim, majestuosa, impertèrrita Forcanada. Vam esmorzar, i ja havíem decidit deixar la tenda allà parada i de pas descarregar pes... a mi em va sortir molt a compte, ho vam posar tot a la meva motxilla que era una mica més petita i la va portar en David! us asseguro que vaig provar que me la deixés dur a estones però no va haver-hi discussió possible.

Una mica més tard del que havíem previst, eren les vuit del matí passades vam començar a caminar vorejant per la dreta l’estany i enfilant amunt cap al Coll dels Aranesos. Gairebé tot el camí és rocós (granític). Sense massa problema, però més al meu ritme que al del David és clar, varem assolir l’alçada que pràcticament sense perdre-la ens havia de dur als peus de la Forcanada Es troben alguns tolls d’aigua tot pujant i vam aprofitar per fer algun beuratge amb Tang. Amb les forces tanguianes anàrem ascendint. Per darrera de la Forcanada les vistes d’un munt de pics coneguts que en David m’anava anomenant són increïbles i especialment espectacular la vista des d’allà de l’Aneto i la Maladeta. Continuant fins el coll Alfred que ens portaria fins la cara sud de la Forcanada per on s’ha de començar a grimpar. Allà i per primera vegada ens trobàvem a algú: dos nois que ja baixaven i als que vam aprofitar per preguntar cóm estava fins a dalt.

Vam grimpar sense massa problema primer la Punta Sud i desprès amb una mica més de dificultat la Punta Nord. La dificultat més que res és perquè el granit en aquesta part es desfà i per tant hi ha punts que no són segurs, inclús hi ha zones totalment arenisques i tens més problemes per trobar on agafar-t’hi segur. Però al final es pot fer sense complicacions extremes. Havíem trigat cinc hores i mitja des d’on teníem la tenda fins el cim a 2881 m d’alçada.

La desgrimpada tampoc ens va donar massa problemes, assegurant bé cada pas, perquè certament el buit vertical imposa però per la meva part sense recrear massa la vista avall i més a la roca o a l’horitzó i ja vam tornar a ser sota la Punta Sud.

Allà vam estar dubtant si tornar per on havíem vingut o provar sort per la canal i estalviar-nos tota la volta. Tot i que en David havia expressat que no ho veia clar del tot, les ganes d’estalviar-nos tota la volta de tornada em van fer insistir en la possibilitat confiant que es podia tornar a pujar, si no ho veiem clar baixant el primer tros. I allà estàvem tots dos, en David al davant esquivant les pedres que jo feia caure gairebé a cada pas que donava.

La veritat és que costava trobar pedres fixes i cada cop es feia més difícil... tossuts anàvem descendint però en arribar a la neu, aquesta estava massa dura i gelada per fiar-s’hi, i no portàvem grampons, així que desprès de les provatures d’en David primer per la neu, impossible! desprès per una banda i per l’altra... tampoc i intentant veure més endavant... la cosa estava massa complicada i sense equipament ens haguérem fet mal. Vam decidir tornar a pujar quan ja havíem baixat aproximadament durant tres quarts d’hora. Per pujar en David em va haver d’assegurar un parell o tres de cops amb la corda que per sort portava. El fet que al baixar havíem destartalat una mica el terreny incrementava la perillositat.

Un cop a dalt, havent perdut gairebé dues hores en l’intent recuperàvem el mateix camí que havíem fet de pujada. Del Coll Alfred, cap al coll dels Aranesos i descendint... amb alguna petita variant però per arribar al mateix Lac des Pois i vorejar-lo ara per la nostra esquerra. En David es va avançar una mica per començar a desparar la tenda i guanyar així una mica de temps. L’extensió pròpia de la caminada sumada a les dues hores de canal avall i amunt ens havia tirat l’hora a sobre. Era diumenge i l’endemà calia anar a treballar... Quan jo vaig arribar al punt on en Borrut ja tenia la tenda pràcticament desmuntada va rebutjar la meva ajuda tot enviant-me al llac a refrescar-me una mica... segurament per no enviar-me a un altre lloc...

La veritat és que amant com sóc de l’aigua glaçada i amb els peus rebullits per les hores patejant les roques em va anar magníficament aquella aigua.

Amb tot endreçat i les motxilles a l’esquena, vam continuar el camí de descens que havíem fet el dia abans a les fosques... descobrint el petit estany de la vall de l’Artiga que baixant queda a l’esquerra del camí, el precipici que intuíem però no veiem del caminet estret, un pas complicat que també havíem fet a les fosques... i així anar descendint i pràcticament on se’ns havia fet de nit a la pujada tornava a caure la fosca...

Frontal engegat, arribàrem al tros de bosc i arribant al prat que sabíem perfectament que havíem de creuar ens va passar una cosa increïble... per la nit mentre dormíem ens havien allargat el prat uns 2 km aproximadament i a més a més ens van esborrar el camí... segur que havia passat per allà algú sense ànima... en David ja deia d’acampar allà mateix i buscar la sortida amb la claror de l’endemà, solució que no em satisfeia tenint en compte que treballo a Gavà i a havia de passar per casa a Barcelona al menys per agafar roba de feina, el qual feia materialment impossible esperar la claror allà a l’Artiga de Lin però per sort la perseverança ens va fer arribar a bon port. Vam trobar la pista que ens havia de dur en uns minuts fins al cotxe. En total de tornada des del cim fins al cotxe trigàrem sis hores i escaig

De camí a Sort mentre en David conduïa el vaig deleitar amb un concert de roncs gratis i com a agraïment em vaig poder dutxar a casa seva mentre ell preparava alguna cosa per sopar.

Arribava a Barcelona a les quatre de la matinada però la sortida, tot i amb els moments de neguit va valdre la pena. Ni el llevar-me a les sis del matí (dues horetes desprès) ni el dia especialment llarg que em quedava per endavant per altres motius personals em van fer-me decaure.

Potser sí que som bojos els muntanyencs però, qui s’escapa de la bogeria? I perquè no escollir la bogeria que se’ns ha d’endur?... No és poder escollir tota la llibertat de la que disposem?

Forcanada, mi bella novia, ¿porqué brillas serena y radiante en la luz de la mañana?.

Alfred Tonnellè

IN MEMORIAM

by Lop

Participantes

Picos

Otros


VOLVERVOLVER

(C) Rocs&Pics 2017 - Aviso Legal - Mapa Web

Todas las fotos de las crónicas están disponibles en resolución fotográfica bajo demanda expresa al grupo.

Para cualquier consulta escribir a: webmaster@rocsandpics.net

Colabora con nosotros