Logo cabecera
 
 
 
Usuario Usuario Anónimo

Acceso rápido
Nick
Contraseña
  Acceder  

Acceso clásico
No recuerdo mi contraseña
Recomendado Registrarme. Nuevo usuario
Búsquedas

Buscar una excursión

Búsqueda avanzada

Estadísticas
  • Hoy
    • 0 visitas
    •  páginas
  • Totales
    • 896520 visitas
    • 3086615 páginas
  • Excursiones
    • 3935 realizadas

Valid HTML 4.01 Transitional

CSS Válido!

Carlit (2921 m)
Ficha
Imagen portada de la excursión
Fecha 28 de Agosto de 2004
Tipo de excursión Alta Montaña
Dificultad , 16 Km., +916m., -916m.
Conseguida Conseguido Sí
Excursión visitada 3038 veces ( 2 esta semana )

Crónica

Comentant alguna cosa sobre el Carlit... el Pic Carlit és el pic més alt de tota la Cerdanya, tant de la Cerdanya catalana com de la cerdanya francesa. Està envoltat per una gran concentració de llacs glacials, que fan, de tot l'entorn, un paratge magnífic, d'una gran bellesa, únicament comparable, en quant a la magnificència i quantitat dels seus llacs, i dins de la serralada Pirinenca, amb l'insuperable Parc Nacional d'Aigües Tortes.

Els dies previs a l'ascenció, l'Anna es va encarregar de fer les reserves pertinents, al refugi Chalet des Bouillouses, per fer-hi nit el Divendres, i així, poder fer l'ascenció el Dissabte al matí, amb el refugi com a punt de partida (2005 m). Això vol dir, que ens vàrem plantejar fer una ascenció al Carlit, per la ruta tradicional, i superant els <strong>916 m de desnivell</strong> que separen el refugi del cim del Carlit.

Amb aquesta planificació al cap, Divendres sortim de Terrassa (Barcelona) en direcció Mont-Louise (França). La ruta que seguim, tot informant-nos a www.viamichelin.es, en cotxe, és la següent: de Terrassa a Puigcerdà per la carretera E9/C16, passant per Manresa, Berga, i el Túnel del Cadí; sortint del Túnel, anem a buscar la N152, que ens portarà a Puigcerdà, a on trobarem la frontera amb França, i passada la frontera, Bourg-Madame; A partir d'aquí, hem d'anar per la N116, direcció Mont-Louise, passant per Saillagouse. Just abans d'arribar a Mont-Louise, ens trobem una rotonda, a on podem observar un gran cartell que ens indica, que per anar al "Lac des Bouillouses", hem de girar a l'esquerra. Així ho fem, i ens dirigim camí al llac, per la D60. No hem de buscar massa per trobar el refugi a on ens espera impacient el Jean Viguier, per cobrar-nos els 17 euros a cadascún de nosaltres, per dormir i esmorçar; el refugi el trobem a peu del camí (D60), just abans d'arribar a la pressa que porta el mateix nom del llac.

Segons la informació que ens van donar, la D60 és una carretera que només es troba oberta als vehicles particulars si s'ha fet reserva en alguns dels allotjaments, ja sigui refugi, o hotel, de l'impressionant complex turístic que podem trobar al voltant del "Lac des Bouillouses". Si no, la manera d'arribar-hi, és mitjançant un autobús, que fa el recorregut cada quart d'hora, i que en aquesta data costava 5 euros per cap. A més a més, els autocars fan la seva ruta en l'horari comprès entre les 7h a.m. fins les 19h. En aquest horari, els vehicles particulars que pugin o baixin, han de fer-ho darrera dels autocars, per evitar trobar-se de cara amb un d'ells, i quedar-se trabat, a mig camí, perquè aquest camí no és massa ample, tot i estar asfaltat.

Continuant amb la nostra aventura particular, entrem al refugi, ens identifiquem: "eps! som els de Terrassa!", i el Jean, sempre amb un somriure als llavis, i entenedor de vàrios idiomes, ens dona la benvinguda, ens explica una mica les normes, amb una barreja de francés, català, i castellà, i ens mostra la nostra magnífica habitació. Tot seguit, ens fa pagar, ha de ser per adelantat, i ens permet d'anar a sopar al segon menjador... en aquest refugi, hi ha tant d'espai que hi ha dos menjadors, un de VIP, a on es troba la cuina, per als que han reservat esmorçat, menjar, o sopar, i un altre per a la resta... nosaltres no havíem reservat sopar, el duiem de casa, així que anem al segon menjador, a on inicialment estem sols, podem fer chivarri, s un avantatge...

L'endemà, havent acordat amb l'amo l'esmorçar a les 7.30h a.m., que ja l'havíem pagat, ens fan anar al menjador VIP, aquest cop sí, el que fan els diners! L'esmorçar està deliciós: el pà, la mermelada de préssec, la mantega, i els formatgets, fan que un servidor mengi, i sense contemplacions, a unes hores en que habitualment mai ho faig, perquè l'estòmac se m'acostuma a despertar bastant més tard, i fa que, fins i tot, vagi cada dia a la feina sense esmorçar... però aquest cop no!, fins i tot el meu estòmac va fer una excepció, quan va tastar aquelles petites delícies.

A les 8:20h a.m. comencem l'aproximació, travessant la pressa, i pel camí marcat pels senyals grocs (rutes tradicionals). Només començar, ja veiem el nostre objectiu, el Pic Carlit, una muntanya que s'eleva majestuosament a la Cerdanya Nord, i que ja es veu al fons del nostre estrenat itinerari, amb els seu pic "bicèfal", com li diuen per aquí, així que difícilment ens trobarem perduts: tant el camí, com la direcció a seguir, es veuen molt clarament.

El camí és un sender que ens fa passar per entre mig de boscos i de llacs; s un camí molt maco, estem al mig de la Cerdanya, a més de 2000 m. d'alçada, i és el primer primer cop, que de veritat em sento orgullós d'haver vingut a l'excursió, tot i tenint el turmell dret lesionat... vaig decidir acompanyar a aquesta colla de bons amics, a l'expedició Terrassenca :-), sabent que tenia poques garanties de fer el cim, però coneixent la bellesa d'aquests indrets, vaig pensar que, si m'havia de quedar per la zona d'aproximació, gaudiria igualment d'uns moments únics, d'un dia per recordar, al bell mig d'una natura de bellesa indescriptible... i és en aquests moments, en els moments en que travessem boscos, llacs i petits rius, que em sento bé, en armonia, que em sento privilegiat d'estar aquí, i em donarà igual si el meu turmell, finalment, decidís per ell mateix que no se m'ha perdut res a dalt del cim.

El primer llac no es fa esperar, de seguida arribem: l' Estany del Viver (2143 m), magnífic llac d'alçada, molt gran, hi ha gent que aprofita a venir a pescar. Continuem avançant, tot gaudint, repeteixo, d'un lloc que es fa estimar, i arribem al segon llac de la ruta: l' Estany de les Dugues. Aquí, parem uns moments a contemplar el paissatge, i a posar-nos d'acord en la ruta a seguir. No hi ha massa dubtes, perquè tenim el cim a la vista, potser és que qualsevol petita excusa és massa bona per aturar-se i contemplar. Jo, de moment, he tingut sort, potser el meu turmell està una mica bocabadat, també, i contemplatiu, o potser s que el camí ens mima massa, és un sender ben traçat, molt planer (fins el moment), i ben fressat (degut segurament a que és el camí més utilitzat), de terra, s'hi camina a gust..

Seguim endavant, i entre arbres i granotes, arribem a l'estany Bailleul, o el nom correcte és estany de Vallel? no m'ho posen gens fàcil, aquests francesos, però la idea sí que se m'està quedant, del que ens ofereix la nostra ruta, trobem massa "moments foto", com aquest amb els estany Llong i Llat al darrera, les vistes son meravelloses, i en tot això, poc a poc, anem guanyant alçada, així de fàcil.

Una mica més de recorregut, la Montse no s'acaba de creure tanta aigua que estem veient, i voregem els estanys de Treben i Sobiran, els observarem millor un xic més amunt. I de sobte, el camí comença a fer més pujada, el bonic sender ha desaparegut, i es transforma en pedres, aleshores recordo que jo tinc dos turmells, però que no son ben bé iguals. La pujada es comença a posar seriosa!..

Bé, ara no em puc distreure gaire, fins aquí tot ha anat bé, encara em faig creus, és clar que també hem portat un ritme més aviat tranquil, de passeig, i jo en particular, he provat, en tot moment, de tenir una mica de cura amb les meves passes. Però la relaxació s'ha acabat, ara comença la pujada, i em trobo amb dos fets irrefutables, que ja coneixia: per una banda, no puc posar el peu dret plà al terra: la pendent és massa forta, i aquest gest em fa mal, i per altra banda, la meva respiració s'ha encarregat de recordar-me que ja fa molts mesos que no faig cap excursió. La solució, doncs, està en portar un ritme adequat, pel tema de la respiració, i per l'altra, en portar un ritme lleuger, perquè haig d'intentar pujar de puntetes, és la manera de que el turmell no s'em queixi. Sembla difícil conjugar les dues coses, però tinc tot el dia, hem pujat ben d'hora, i el traçat no és llarg. A veure, pujo una estoneta, i ja em trobo cansat, faig una paradeta i una foto. Segueixo pujant, em torno a cansar, massa ràpid, però també m'hi trobo engrescat, així que aguanto, respiro sovint, no hi ha prou aire al meu voltant per satisfer les meves necessitats, fa calor; és graciós que fa no gaire estona donava gràcies al dia tant maco que teníem, i ara em fa ràbia la calor que fot, però jo continuo, com quan m'entrenava i anava a córrer, d'això ja fa més d'un any, però conec el patiment, així que aguanto, arribo a l'alçada d'uns altres caminants i em trobo a gust, porten un ritme més adequat, jo estic cansat, així que segueixo el seu ritme... fins que em diuen: "passa noi, si vols"... i és clar, ara més descansat després d'uns minuts més tranquils, doncs vinga, per què no? però només les quatre passes ràpides per adelantar-los em recorden què significa tenir els quadríceps carregats, i continúo pujant, però d'aquella manera, cansat, vigilant amb el turmell, i poc a poc, i vaig mirant enrere, per observar els meus companys, més assenyats que jo, i a un ritme més prudent...

Arribo, amb més pena que glòria, a un petit estany sense nom, no hi ha cartell, ni surt als mapes. És molt maco, és un estany d'alçada, amb les restes de la glacera típica de l'hivern. Hi ha gent mullant-se els peus, i descansant una miqueta de la pujada, he hagut d'esforçar-me perquè no surtissin a la foto i em quedés més bucòlica :P. Jo faig el mateix, em paro una estoneta i respiro, però no m'estic gaire, perquè com que el meu turmell no em dona problemes, de moment, tinc ganes de tirar endavant, d'intentar fer el cim, de fet ja estic massa a prop, em sabria greu no arribar. Vaig pujant i fent fotos de l'alçada, també faig una foto a la parella Pic Tossal del Colomer (2673 m) - Dani, que em segueix uns metres al darrera, i la pujada es va tornant forta, d'aquestes que et fa sentir orgullós, però quan ja l'has passat. Pujo i pujo, i vaig parant, passant a gent, fent fotos. Bufa que bufa, cresteja una mica, fes siga-sagues a la tartera, ja m'estic fartant de la frase: "...passa noi que ets més jove...", no veuen el cansat que estic?

Però tot esforç te una recompensa, i sense adonar-me'n (això és una frase feta), estic arribant al cim. Ara ja el veig aquí a prop, quatre passes, i per fi!! he fet el cim. Respiro una mica i miro l'hora, per fer la crònica, ups!!! si no he mirat l'hora en tot el recorregut!! carai!!... bé, ara son les 11:30h, i espero als meus companys, que no triguen en arribar, ja els veig pujant, per una banda el Dani, després la Marta i la Montse... em fa sentir una emoció especial veure que la Montse pot venir, aguantant el ritme i respirant com si res, rera la Marta, muntanyera amb més experiència... i un xic més tard, l'Anna, que li agrada descobrir tots els elements del seu voltant i sempre es queda una mica més enrere. Hem fet el cim!.

La baixada del cim és força divertida i es fa curteta, baixem crestejant i també fent tartera, fins arribar al petit llac sense nom, del que hem parlat abans, i allà aprofitem per fer el dinar. És un lloc ideal, perquè l'aigua està fresqueta, i ens refreda les begudes, alhora que ens satisfà ficar-hi els peus i mullar-nos una mica. Fent això, vaig tenir un ensurt, millor portar xancletes. D'aquella estona tenim molts bons records, s'estava tant bé allà...

De tornada, arribem al punt de l'estany de Vallel, i discutim la possibilitat de tornar per una altra via, i així acabar de veure la resta dels llacs. Així ho fem, i tornem als paissatges bucòlics. Aquest cop, voregem l' estany Llong per una bonica prada a on veiem unes vaques que descansen plàcidament; La Marta, no s'hi està de jugar-hi una mica, però s'apropa massa a una de les petites, i aquesta, intuïnt el "perill", s'allunya una miqueta, una mica nerviosa. Mentrestant, les vaques "adultes" ho tenen tot controlat, i ens observen amb indiferència, o potser gaudeixen observant la seva petita...

Seguim caminant, tots plegats, per aquest terreny del que s'agraeix que sigui tant planer i que l'herba esmorteeixi les nostres passes. Passem pel costat de l' Estany Sec, a qui se li va ocórrer aquest nom??, i també voregem l' Estany de la Coumasse. Unes xerrades i unes passes més endavant, ens tornem a trobar amb el camí pel que havíem anat aquest matí, a l'alçada del bonic Estany Viver, i més endavant, La presa des Bouillouses; el camí s'acaba al refugi des d'on vàrem començar.

En tornar al refugi, un refrigeri, un petit mos, i el viatge de tornada. Espero que tornem algun altre cop per aquestes terres, qualsevol excusa seria bona: tornar a fer el Carlit per una altra via, fer un altre pic dels voltants, etc... Aquest lloc mereix la pena, i m'ho he passat molt bé; gran culpa d'això, en ténen els meus companys (i amics) terrassencs. Salut, amics, a vosaltres va dedicada aquesta petita crònica.

Bonjour - Bonsoir

Temps total estimat: 3h de pujada, 2h de baixada (aquest temps és suposant que no parem gaire - molt difícil en aquest lloc)

by Lluís

Participantes

Picos

Otros


VOLVERVOLVER

(C) Rocs&Pics 2017 - Aviso Legal - Mapa Web

Todas las fotos de las crónicas están disponibles en resolución fotográfica bajo demanda expresa al grupo.

Para cualquier consulta escribir a: webmaster@rocsandpics.net

Colabora con nosotros