No només la cresta és la protagonista d'aquesta sortida, si no totes les sensacions d'aquest lloc, la Val de Toran, i d'aquesta època, inici de la tardor, proclamada pels brams dels cèrvols que en plena nit ofereixen un tenebrós concert.

Degut a que l'activitat que ens proposem serà llarga i a que els dies son curts, anem en cotxe tan enllà com podem, i aparquem i dormim al peu de la presa de Sant Joan de Toran.

A les 6:30, negra nit, creuem la presa i enfilem el gr 211 Gorges d'Ermer amunt, fins Es Grauers, on apaguem els frontals.

Després de la ziga-zaga que fa el sender, l'abandonem en direcció nord camp a través fins l'Agulla Verda, monolit d'aquest color enmig dels pendents. Assolida aquesta, flanquegem a l'oest fins la Pala Vaciuèr per forta pujada, herbada i relliscosa.

Des d'aquí ascendim a l'est el Cap dera Pala Vaciuèr, on podem dir que comença la cresta pròpiament dita.

Fins poc abans del tuc de Crabèra no es sobrepassen els 2400 m d'alçada, i la vegetació s'enfila fins el fil de la cresta. D'aquesta manera, la progressió es fa a trams per corriol marcat i vertiginós i a trams per roca coberta de líquens, agafant-nos als matolls que en aquesta època tenen tots els colors, sense superar el II grau.

Arribem a un coll al peu del Crabèra i ascendim de forma més sostinguda però fàcil (IIº) per la seva aresta oest. El cim és arrodonit i ple d'herba; força excursioniestes hi pugen des de l'Estanh d'Aranh i el Port d'Auèran.

Suaus lloms d'herba descendeixen lleugerament al sudest, fins uns promontoris propers al Tuc de Canejan, on el terreny canvia complertament: agulles i fines arestes de roca nua de vegetació legitimen el nom de cresta que donem aquest recorregut, accentuat pels estimballs que a banda i banda provoquen el nostre vertigen.

Tenim enfront el pas més difícil de la cresta: un estret gendarme amb un mur una mica desplomat que es supera amb un pas de IV+ (pitó) i un següent mur no tan difícil però amb la roca més trencada (baga per a reunió; cal reforçar-la). Superats aquests passos som al damunt de l'esbelt Tuc de Canejan.

Des d'aquest cim descendim a la bretxa que el limita per l'est, al peu d'una nova paret. Les boires cada cop més presents ens indueixen a flanquejar aquesta cota i guanyar temps. Ho fem així i pel nord ascendim a la llarga carena que ens portarà al Tuc Blanc, on finalitza la cresta.

Descendim a l'est en direcció al Port d'Arbe, desviant-nos als estanys superiors d'Arbe, des d'on flanquegem a l'oest pel vessant de la Coma d'Arbe, quedant inicialment penjats sobre d'aquesta fins que trobem la canal que hi baixa. Descendint fatigosament l'esmentada coma retrobem el gr 211 a Es Grauers i tornem a la presa de Sant Joan.

Totes les fotografies d'aquesta crònica son de l'Oriol Alemany.

by Sergi C