Comentant alguna cosa sobre el Carlit... el Pic Carlit és el pic més altde tota la Cerdanya, tant de la Cerdanya catalana com de la cerdanya francesa. Està envoltatper una gran concentració de llacs glacials, que fan, de tot l'entorn, un paratge magnífic,d'una gran bellesa, únicament comparable, en quant a la magnificència i quantitat dels seus llacs,i dins de la serralada Pirinenca, amb l'insuperable Parc Nacional d'Aigües Tortes.

Els dies previs a l'ascenció, l'Anna es va encarregar de fer lesreserves pertinents, al refugi Chalet des Bouillouses, per fer-hi nit el Divendres, i així, poder ferl'ascenció el Dissabte al matí, amb el refugi com a punt de partida (2005 m). Això vol dir,que ens vàrem plantejar fer una ascenció al Carlit, per la ruta tradicional,i superant els 916 m de desnivell que separen el refugi del cim del Carlit.

Amb aquesta planificació al cap, Divendres sortim de Terrassa (Barcelona)en direcció Mont-Louise (França). La ruta que seguim, tot informant-nos awww.viamichelin.es, en cotxe, és la següent: de Terrassa a Puigcerdà per lacarretera E9/C16, passant per Manresa, Berga, i el Túnel del Cadí; sortint del Túnel, anema buscar la N152, que ens portarà a Puigcerdà, a on trobarem la frontera amb França, i passadala frontera, Bourg-Madame; A partir d'aquí, hem d'anar per la N116, direcció Mont-Louise,passant perSaillagouse. Just abans d'arribar a Mont-Louise, ens trobem una rotonda, a on podem observar ungran cartell que ens indica, que per anar al "Lac des Bouillouses", hem de girar a l'esquerra.Així ho fem, i ens dirigim camí al llac, per la D60. No hem de buscar massa per trobar elrefugi a on ens espera impacient el Jean Viguier, per cobrar-nos els 17 euros a cadascún denosaltres, per dormir i esmorçar; el refugi el trobem a peu del camí (D60), just abans d'arribara la pressa que porta el mateix nom del llac.

Segons la informació que ens van donar, la D60 és una carretera que només es troba oberta alsvehicles particulars si s'ha fet reserva en alguns dels allotjaments, ja sigui refugi, o hotel,de l'impressionant complex turístic que podem trobar al voltant del "Lac des Bouillouses". Si no,la manera d'arribar-hi, és mitjançant un autobús, que fa el recorregut cada quart d'hora, i queen aquesta data costava 5 euros per cap. A més a més, els autocars fan la seva ruta en l'horaricomprès entre les 7h a.m. fins les 19h. En aquest horari, els vehicles particulars que pugin obaixin, han de fer-ho darrera dels autocars, per evitar trobar-se de cara amb un d'ells, iquedar-se trabat, a mig camí, perquè aquest camí no és massa ample, tot i estar asfaltat.

Continuant amb la nostra aventura particular, entrem al refugi, ens identifiquem:"eps! som els de Terrassa!", i el Jean, sempre amb un somriure als llavis, i entenedor de vàriosidiomes, ens dona la benvinguda, ens explica una mica les normes, amb una barreja de francés,català, i castellà, i ens mostra la nostramagnífica habitació. Tot seguit, ens fa pagar,ha de ser per adelantat, i ens permet d'anar asopar al segon menjador...en aquest refugi, hi hatant d'espai que hi ha dos menjadors, un de VIP, a on es troba la cuina, per als que han reservat esmorçat,menjar, o sopar, i un altre per a la resta... nosaltres no havíem reservat sopar, el duiem de casa,així que anem al segon menjador, a on inicialment estem sols, podem fer chivarri,s un avantatge...

L'endemà, havent acordat amb l'amo l'esmorçar a les 7.30h a.m., que ja l'havíempagat, ens fan anar al menjador VIP, aquest cop sí, el que fan els diners! L'esmorçar està deliciós:el pà, la mermelada de préssec, la mantega, i els formatgets, fan que un servidor mengi, i sense contemplacions,a unes hores en que habitualment mai ho faig, perquè l'estòmac se m'acostuma a despertar bastant més tard, ifa que, fins i tot, vagi cada dia a la feina sense esmorçar... però aquest cop no!, fins i tot el meu estòmacva fer una excepció, quan va tastar aquelles petites delícies.

A les 8:20h a.m.comencem l'aproximació, travessant lapressa, i pel camí marcat pels senyals grocs (rutes tradicionals). Només començar, javeiem el nostre objectiu, el Pic Carlit,una muntanya que s'eleva majestuosament a la Cerdanya Nord, i que ja es veu al fons del nostreestrenat itinerari,amb els seu pic "bicèfal", com li diuen per aquí, així que difícilment ens trobarem perduts:tant el camí, com la direcció a seguir, es veuen molt clarament.

El camí és un sender que ens fa passar per entre mig deboscos i de llacs;s un camí molt maco, estem al mig de la Cerdanya, a més de 2000 m. d'alçada, i és el primerprimer cop, que de veritat em sento orgullós d'haver vingut a l'excursió, tot i tenint elturmell dret lesionat... vaig decidir acompanyar a aquesta colla de bons amics, a l'expedicióTerrassenca :-), sabent que tenia poques garanties de fer el cim, però coneixent la bellesad'aquests indrets, vaig pensar que, si m'havia de quedar per la zona d'aproximació, gaudiriaigualment d'uns moments únics, d'un dia per recordar, al bell mig d'una natura de bellesaindescriptible... i és en aquests moments, en els moments en que travessem boscos, llacs ipetits rius,que em sento bé, en armonia, que em sento privilegiat d'estar aquí, i em donaràigualsi el meu turmell, finalment, decidís per ell mateix que no se m'ha perdut res a dalt del cim.

El primer llac no es fa esperar, de seguida arribem: l'Estany del Viver (2143 m),magnífic llac d'alçada, molt gran, hi ha gent que aprofita a venir apescar. Continuem avançant, tot gaudint,repeteixo, d'un lloc que es fa estimar, i arribem al segon llac de la ruta: l'Estany de les Dugues. Aquí, parem unsmoments a contemplar el paissatge, i a posar-nos d'acord en la ruta a seguir. No hi ha massadubtes, perquè tenim el cim a la vista,potser és que qualsevol petita excusa és massa bona per aturar-se i contemplar.Jo, de moment, hetingut sort, potser el meu turmell està una mica bocabadat, també, i contemplatiu, o potsers que el camí ens mima massa, és un sender ben traçat, molt planer (fins el moment), i benfressat (degut segurament a que és el camí més utilitzat), de terra, s'hi camina agust..

Seguim endavant, i entre arbres igranotes,arribem a l'estany Bailleul,o el nom correcte és estany de Vallel?no m'ho posen gens fàcil, aquests francesos, però laidea sí que se m'està quedant, del que ens ofereix la nostra ruta, trobem massa"moments foto", comaquest amb els estany Llong i Llat al darrera,les vistes son meravelloses, i en tot això, poc a poc, anemguanyant alçada, així de fàcil.

Una mica més de recorregut,la Montseno s'acaba de creure tanta aigua que estem veient,i voregem els estanys de Treben i Sobiran, els observarem millorun xic més amunt.I de sobte, el camí comença a fer més pujada, el bonic sender ha desaparegut, i es transformaen pedres, aleshores recordo que jo tinc dos turmells, però que no son ben bé iguals.La pujada es comença a posarseriosa!..

Bé, ara no em puc distreure gaire, fins aquí tot ha anat bé, encara em faigcreus, és clar que també hem portat un ritme més aviat tranquil, de passeig, i jo enparticular, he provat, en tot moment, de tenir una mica de cura amb les meves passes. Però larelaxació s'ha acabat, ara comença la pujada, i em trobo amb dos fets irrefutables, que jaconeixia: per una banda, no puc posar el peu dret plà al terra: la pendent és massa forta,i aquest gest em fa mal, i per altra banda, la meva respiració s'ha encarregat de recordar-meque ja fa molts mesos que no faig cap excursió. La solució, doncs, està en portar un ritmeadequat, pel tema de la respiració, i per l'altra, en portar un ritme lleuger, perquè haigd'intentar pujar de puntetes, és la manera de que el turmell no s'em queixi. Sembla difícilconjugar les dues coses, però tinc tot el dia, hem pujat ben d'hora, i el traçat no és llarg.A veure, pujo una estoneta, i ja em trobo cansat, faig una paradeta i unafoto.Segueixo pujant, em torno a cansar, massa ràpid, però també m'hi trobo engrescat, així queaguanto, respiro sovint, no hi ha prou aire al meu voltant per satisfer les meves necessitats,fa calor; és graciós que fa no gaire estona donava gràcies al dia tant maco que teníem,i ara em fa ràbia la calor que fot, però jo continuo, com quan m'entrenava i anava a córrer,d'això ja fa més d'un any, però conec el patiment, així que aguanto, arribo a l'alçada d'unsaltres caminants i em trobo a gust, porten un ritme més adequat, jo estic cansat, així quesegueixo el seu ritme... fins que em diuen: "passa noi, si vols"... i és clar, aramés descansat després d'uns minuts més tranquils, doncs vinga, per què no? però només lesquatre passes ràpides per adelantar-los em recorden què significa tenir els quadríceps carregats,i continúo pujant, però d'aquella manera, cansat, vigilant amb el turmell, i poc a poc, i vaigmirant enrere, per observar els meus companys, més assenyats que jo, i a un ritme més prudent...

Arribo, amb més pena que glòria, a unpetit estany sense nom,no hi ha cartell, ni surt als mapes. És molt maco, és un estany d'alçada, amb les restes de laglacera típica de l'hivern. Hi ha gent mullant-se els peus, i descansant una miqueta de lapujada, he hagut d'esforçar-me perquè no surtissin a la foto i em quedés més bucòlica :P.Jo faig el mateix, em paro una estoneta i respiro, però no m'estic gaire, perquè comque el meu turmell no em dona problemes, de moment, tinc ganes de tirar endavant,d'intentar fer el cim, de fet ja estic massa a prop, em sabria greu no arribar.Vaig pujant i fentfotos de l'alçada,també faig una foto a la parellaPic Tossal del Colomer (2673 m) - Dani,que em segueix uns metres al darrera, i lapujadaes va tornant forta, d'aquestes que et fa sentir orgullós, però quan ja l'has passat. Pujo ipujo, i vaig parant, passant a gent, fentfotos. Bufa que bufa, cresteja una mica,fes siga-sagues a la tartera, ja m'estic fartant de la frase: "...passa noi que ets més jove...",no veuen el cansat que estic?

Però tot esforç te una recompensa, i sense adonar-me'n (això és una frase feta),estic arribant al cim. Araja el veig aquí a prop, quatre passes, iper fi!! he fet el cim. Respiro una mica i miro l'hora, per fer la crònica, ups!!! si no hemirat l'hora en tot el recorregut!! carai!!... bé, ara son les 11:30h, i espero als meuscompanys, que no triguen en arribar, ja els veig pujant, per una banda elDani,després laMarta i la Montse...em fa sentir una emoció especial veure que la Montse pot venir, aguantant el ritme irespirant com si res, rera la Marta, muntanyera amb més experiència... i un xic més tard,l'Anna,que li agrada descobrir tots els elements del seu voltant i sempre es queda una micamés enrere.Hem fet el cim!.

La baixada del cim és força divertida i es fa curteta, baixemcrestejant i tambéfent tartera, fins arribar al petitllac sense nom, del que hem parlat abans, i allà aprofitem per fer el dinar. És un lloc ideal,perquè l'aigua està fresqueta, i ensrefreda les begudes, alhora que enssatisfà ficar-hi els peus i mullar-nos una mica. Fent això,vaig tenir un ensurt, millor portarxancletes. D'aquella estona tenim molts bons records,s'estava tant bé allà...

De tornada, arribem al punt de l'estany deVallel, i discutim lapossibilitat de tornar per una altra via, i així acabar de veure la resta dels llacs. Aixího fem, i tornem als paissatges bucòlics. Aquest cop, voregem l'estany Llongper una bonica prada a on veiem unes vaques que descansen plàcidament; La Marta, no s'hi estàdejugar-hi una mica, peròs'apropa massa a una de les petites,i aquesta, intuïnt el "perill", s'allunya una miqueta, una mica nerviosa. Mentrestant, lesvaques "adultes" ho tenen tot controlat, iens observen amb indiferència, o potsergaudeixen observant la seva petita...

Seguim caminant,tots plegats,per aquest terreny del que s'agraeix que sigui tant planer i que l'herba esmorteeixi lesnostres passes. Passem pel costat de l'Estany Sec,a qui se li va ocórrer aquest nom??, i també voregem l'Estany de la Coumasse.Unes xerrades i unes passes més endavant, ens tornem a trobar amb el camí pel que havíem anataquest matí, a l'alçada del bonicEstany Viver, i més endavant,La presa des Bouillouses;el camí s'acaba alrefugi des d'on vàrem començar.

En tornar al refugi, un refrigeri, un petit mos, i el viatge de tornada.Espero que tornem algun altre cop per aquestes terres, qualsevol excusa seria bona: tornar afer el Carlit per una altra via, fer un altre pic dels voltants, etc... Aquest lloc mereix lapena, i m'ho he passat molt bé; gran culpa d'això, en ténen els meus companys (i amics)terrassencs. Salut, amics, a vosaltres va dedicada aquesta petita crònica.

Bonjour - Bonsoir

Temps total estimat: 3h de pujada, 2h debaixada (aquest temps és suposant que no parem gaire - molt difícil en aquest lloc)

by Lluís