Amb l’antincicló que regna des de fa dies qualsevol es resisteix a anar al Pirineu, i així ho vàrem comprobar els dies 9 i 10 de febrer del 2008 al Pic de Montroig: refugi lliure ple a vessar (literalment, doncs hi havia gent dormint al terra i fins i tot l’Albert va dormir a fora).

Dissabte 9: sortim de Terrassa a les 7:00, esmorzem a Sort i arribem en cotxe quasi fins les últimes corbes de la pista que de Quanca puja a la Pleta Palomera. Amb un temps totalment primaveral fem l’aproximació fins el refugi, que es converteix en una plàcida i bella excursió, amb raquetes la major part del recorregut, tret de l’inici sense neu i del final, massa dret.

Arribats al refugi estem sols, fins que arriba un esquiador de muntanya i ens diu que son 8 o 9; n’arriben uns altres 4..., i uns quants més...i finalment el David, que és l’últim a pujar. A sopar per torns i a apretar-se per dormir!

Diumenge 10: 6:30 h, amunt, esmorzar i de dret cap al Montroig. Inicialment tot i que caminem cap a la canal central de la seva cara est, no veiem clar de pujar-hi, doncs la neu ens fa dubtar. Afortunadament n’hi ha un que no en te cap dubte, l’Albert, i un altre que davant de tanta clarividència s’hi llença amunt i obre camí, el David.

Així doncs pujem per la canal. La inversió tèrmica i la orientació est fa que la neu sigui pitjor quan més amunt (li toca el sol a primeres hores), patint bastant els últims 50 m. La canal acaba al collet (2827 m) que separa el cim nord del Montroig (2859m) de les seves puntes del sud, on hi ha la màxima alçada amb 2864 m.

Al cim nord hi ascendim l’Albert, el David, el Jot’s i jo. Al cim sud, després de superar la curta aresta que el separa del coll, s’hi afegeixen la Montse i la Laura. Crestejem cap al sud passant diverses puntes, fins que arribem a la última on s’inicia un ample i suau llom cap al sud, per on pujen els esquiadors.

Iniciem el descens per aquest llom, fins que veiem una canal cap a l’est amb continuitat fins el l’Estany Inferior de la Gallina, deixant més al sud la ruta normal d’ascens. Així doncs baixem per una canal de pendent similar a la d’ascens, fent-la d’esquena en el tram més vertical.

Ràpidament som a baix i flanquejem l’estany per la seva ribera est. En arribar a la sortida d’aigues hem de creuar per accedir novament al refugi (hi hem deixat material), amb tanta mala sort que la neu ens enganya i no aguanta la càrrega; resultat: rentat de botes, mitjons i peus en aigua glaçada. Afortunadament, la proximitat del refugi (15 metres) i la calor (anem en màniga curta!) ens permet assecar almenys els peus al sol.

Recollim trastos i cap al cotxe, descendint plàcidament per aquesta preciosa vall.

by Sergi C