Surto a les vuit i quart del vespre de l'aparcament en direcció cap al refugi d'Àngel Orus. Un degoteig de gent va retornant cap al cotxe, grans, petits, una mare amb un nadó carregat en una motxilla... A les 9.45 arribo al refugi. La gent està relaxada, xerrant a la fresca, i jo entro cap al refugi on m'aprovisiono d'una birra, i pregunto pel Miquel Valle, l'altre membre rocsandpics amb el que ens hem de trobar. Em confirma que ha arribat i que ha preguntat per mi. No coincidim, haurem d'esperar pel matí. Un bocata, una birra, una dutxa i cap a dormir.

Pel matí ens trobem amb el Miquel. Són les sis i està apunt de marxa. Jo també vull anar per feina, i comencem la caminada cap a la cresta. Ens anem coneixent, i ell ho porta tot molt ben estudiat. En té moltes ganes i sap tots els punts que ens anirem trobant, per on hem d'anar a partir del llac, els punts claus de la cresta... . El dia anterior uns excursionistes em van recomanar el mateix que el Miquel porta ressenyat: per fer la cresta, des del llac no cal pujar al coll d'Eriste, sinó que és millor anar a buscar el primer cim de 3 mil metres.

En arribar al primer llac he de fer una parada per reposar les forces, doncs amb les presses no he esmorzat, i la veritat és que matinar compensa, però amb la panxa buida... Enfilant cap al primer cim, uns isards ens obsequien amb la seva silenciosa presència. Estem a punt d'enfilar cap al primer cim, i veiem un parell de muntanyencs que enfilen la cresta per un altre costat, tot deixant enrere el menut de l'excursió.

La meva càmera ha fet fallida, i merda! Les piles recarregables que porto són aquelles tan dolentes que si no les fas anar en una setmana es descarreguen soles. Sort de la càmera del Miquel, avui podrem fer el reportatge fotogràfic de la sortida. Fem el primer cim! I encara no són ni les nou del matí! Avui serà un dia perfecte (esperem).

En Miquel pren nota de l'hora d'arribada de cada cim, ho porta tot molt ben anotat, i es coneix el nom de tots els cims que formen la cresta. Jo vaig més despreocupat, se que hi ha set cims i que no es necessita la corda per fer els cims. Amb això en tinc prou.

Li comento al Miquel de fer aquell cim que se surt de la cresta i s'ha de baixar uns metres per anar-lo a fer, hem comenta que hi ha cims que no valen la pena, i aquell n'és un. En qualsevol cas, si el vull anar a fer, ell m'esperarà. Ostres, hem plantejo si hauré de tornar a l'hivern per fer-lo, potser amb esquís. Finalment, quan som damunt de la Tuca del Forau de la Neu, el Miquel es decideix per fer-la. Així que anem de col·leccionistes i farem set 3mils, i de fet em comenta que de baixada hauríem de pujar la dent de Llardana. Tot i que ja forma part del meu currículum, crec que serà una bona manera de finalitzar la jornada.

Anem crestejant el sens fi de carena de muntanya, doncs la cresta es fa llarga. El Miquel pren nota a tots els cims que anem fent, fins que arribem al pas del funambulista. És un bonic pas, en el que no val a badar, doncs la timba a costat i costat és impressionant! Li comento que de moment el pas més impressionant que he fet és el pas de cavall al pic del Ballibierna.

Continuem la cresta, amb multitud de persones que es veuen dalt del Posets. Passem per la canal de Jean Arlau, i acabats els sis tres mils, enfilem l'última pujada cap al Posets. El Miquel se la vol treure ràpidament de sobre i posa el turbo, jo hi poso la reductora, doncs la muntanya no es mou, i ja la pujaré.

Per fi coronem el segon cim més alt del Pirineu, el Posets amb els seus 3375 metres, sempre difícils de pujar, vinguis d'on vinguis. Un grup de valencians porten un xic de 12 anys, i sembla que puja sense problemes. Parem a fer un mos, arreserats del vent, i baixem cap al coll que ens durà a la dent de Llardana.

El coll es ple de gent. Li comento al Miquel que el cop que vaig pujar la dent de Llardana ho havia fet trobant el camí de casualitat, entre boires, per la cara Sur per una canal que hem va dur al capdamunt, i que havia baixat sense més problema que una desgrimpada per la banda que dóna al Posets. Valorem la possibilitat de fer-ho al revés, però finalment ens decidim de deixar les motxilles i pujar i baixar pel mateix costat. Som l'atracció de la gent, que amb admiració, observen l'espectacle d'aquest tres mil emblemàtic, i dels que dóna gust de fer!

De baixada, la neu es prou tova, avui hem passejat els grampons. Un francès ens obsequia amb una tècnica de descens per la neu, que no es tracta del culenbajen, sinó més bé d'una esquiada sense esquís tot frenant amb els pals. Ho mig provem, i anem de baixada cap al Forcau. El pont metàl·lic mig destrossat (per una allau?), crits de marmotes, un grup de jovent, i arribem al Forcau, paguem els comptes i de camí cap al cotxe. Ha estat una sortida 10, amb vuit tres mils. A reveure Miquel a veure quan podem tornar a coincidir!