La principal dificultat ha estat ser pacient fins que els gendarmes van desaparéixer i vaig poder pujar amb cotxe fins a Cortalets: 19Km de pista, m'haguessin fet fer una senyora excursió, un pelet massa llarga per les meves alternatives. Vaig pujar amb cotxe amb una parella de Badalona que duien el Berto, un simpàtic gos saltxixa. En arribar, la feina va ser a aparcar, buscar un lloc planet, sopar una mica i a dormir. L'ambient era impressionant i es respirava festa assegurada,

Em van posar al corrent de la trobada per la flama del Canigó: Des del 1940, una flama no ha deixat de cremar i es guarda en un museu a Perpinyà, cada Sant Joan, es du la flama a dalt del cim i s'encén una gran foguera. El cap de setmana anterior, es puja força llenya a dalt del cim. A grans trets, això és amb el que hem vaig quedar de la trobada. El cansament del Carlit, i el viatge, em van fer anar a dormir ben aviat.

L'endemà vaig passar per davant del refugi, tansols havia fet un tast de la festa que hi havia allà dalt. Impressionant les acampades i la gentada que hi havia. Desconeixent la zona, vaig optar pel camí més fàcil i evident, que hem duria en una hora i quaranta cinc minuts a dalt del cim.

Pel camí vaig anar recollint branquillons per tal de fer la tradició, si ja sé que el 23 a la nit no hi seria, però no estava de més de colaborar. Els francesos anaven tots amb banderes catalanes, i algú em va comentar que cada cop hi havia menys gent, degut a les fortes regulacions que es feien per accedir des de Prades, Taurinya i altres accessos. El bon jour el vaig convertir en un bon dia per a tots, tanta bandera catalana, em va fer perdre el sentit de la territorialitat.

Cómoda pujada, foto de cim i de seguida cap a baix, que el Llech m'espera!