Desde el poble de Villerac, puja una pista forestal transitable per cotxes però recomenable fer-la en tot terreny donat que amb cotxe es fa molt pesat i si el cotxe és baix és tota una odisea amb incidents varis. Vàrem trigar aproximadament una mica més d’una hora per a fer els 22 km de pista fins el refugi de Cortalets (2150 m) on vàrem deixar el cotxe.

En el refugi hi havien dormit l’Eva, en Javi i l’Izmet, amb els que havíem quedat a les nou del matí però donat que vàrem arribar gairebé a les deu, ells ja havien començat l’ascenció. Sense mapes, en Sergi i jo vàrem començar a caminar pel lloc més obvi que és el camí que enfila directament cap el Canigó i tot i que vàrem trucar al grup, la cobertura no era molt bona i no vàrem poguer entendre el següent missatge: “seguiu els senyals grocs que surten a l’esquerra del refugi cap el Pic Barbet”.

Així doncs, aliens al missatge que ens va intentar donar l’Izmet vàrem començar a enfilar a bon ritme cap el Canigó agafant el camí de la dreta (mirant cap el Canigó) segurs de la posibilitat d’atrapar-los en algunt moment si no feiem parades. Pujava força gent i el camí és evident així que la manca de mapes no va ser cap empediment i el GPS que portava el Sergi ens indicava l’alçada que anàvem guanyant.

A quarts de dotze arribàvem al cim proposat de 2784 m d’alçada, replet de gent a aquella hora però sense rastre del grup que buscàvem. Mitjançant una nova trucada telefònica, vàrem saber llavors que havien pujat pel Pic Barbet i que es trobaven en aquells moments en el Puig Sec des d’on vàren fer una foto al mateix Canigó i s’ens pot reconèixer, sóm els dos de l’esquerra mentre intentàvem imaginar més que veure quines “tres formiguetes” podien ser les que es dirigien al cim que ens havia de servir de punt de reunió. Les vistes desde el cim són espectaculars així que desprès d’abrigar-nos i mentre feiem algún mos ens vàrem deixar deleitar per l’entorn.

Vàrem ser testimonis d’un rescat presumiblement sense perill donat que ens va semblar que l’helicòpter recollia a algú al mateix prat on va aterrar.

Buscant la comoditat entre roques, en Sergi va tenir bona vista i va estar a punt de quedar-se clapat però en no aconseguir-ho, segurament per la verbalització que en feia jo de les meves emocions... em va cedir el lloc i sí, jo no vaig perdre l’oportunitat i m’hi vaig dormir una estoneta abrigallada amb la meva nova adquisió: una jaqueta d’hivern-alta muntanya que feia temps que rondava.

En una hora aproximadament, vàren arribar l’Izmet, l’Eva i en Javi, i desprès de les explicacions pertinents, comentaris, riures i fotos al cim de tot el grup, vàrem valorar si tornàvem junts o si en Sergi i jo fèiem el camí invers... però les boires que en aquell moment cobrien per complert el polèmic Pic Barbet (pel que es veu no hi ha tal pic a la cartografía francesa) i la nostra manca de mapes van fer decidir-nos per fer la tornada tots junts.

Tot baixant, ens va fer gràcia remontar uns metres el camí per arribar al curiós Pic Jofre (2362 m), curiós perquè aquest sí que és una pura pila de pedres... però contents i agraïts ens vàrem fer la foto amb el mateix rigor que l’haguèrem fet en un tresmil.

La baixada plegats i sense incidents ens va permetre gaudir d’allò més del paisatge que pràcticament tot el grup va fotografiar... menys jo! que no duia la càmera.

Un cop al Refugi de Cortalets vàrem dinar plegats a la terrassa i deprès de prendre uns cafès vem recuperar els cotxes per tornar a fer els 22 km que aquests sí que van portar incidents i repercusions i si no que li expliquin al Borrix. Amb el seu cotxe va trigar aproximadament 20 minuts més que nosaltres i a peu de poble on els esperàvem va haver de reconstruïr el cotxe...

No vàrem parar més fins a un àrea de servei ja en autopista catalana per acabar de comentar la jornada i prendre algun refrigeri.

Sortida molt positiva i gratificant si ens haguèssim pogut estalviar els ditxosos 22 km... per la propera comencem a caminar abans o hi pugem en jeep!

by Lop