Aquests 3 cims es troben a la Vall de Tena, al Pirineu de Osca, per sobre de les instal·lacions d'esquí de Formigal. En aquesta zona hi trobarem els bonics ibons d'Anayet, i també tindrem unes bones vistes, un cop arribem als cims que pretenem fer, de la Canal d'Izás, Pala d'Ip, Midi d'Ossau (uns dels nostres propers objectius en aquest mes), Infiernos, Aspe, Balaitus, i pic d'Àneu, entre altres...

La pujada al Pic Anayet es pot fer pujant per la Canal Roya, des de Canfranc, i també des de Formigal, just abans d'arribar al Portalet (frontera amb França). La primera opció és una travessa més llarga que la segona, serien més o menys unes 5h de pujada. Nosaltres vàrem agafar la segona opció, a on amb una pujada sense presses, ens plantem a dalt del cim en unes 3h.

El Dijous anterior, jo mateix em vaig encarregar de fer un parell de reserves a l'alberg Foratata , que es troba en el petit poble de Sallent de Gàllego, per fer nit allà el Divendres , i fer l'ascenció el Dissabte.

La ruta en cotxe recomanada per www.viamichelin.es, és la següent: Terrassa-Manresa per la C55, continuar per la C25 (l'eix transversal) per arribar a enllaçar la A2, que ens portarà a Lleida, a on agafarem la N-240 que ens farà passar pel costat de Monzón, Barbastro i fins a Osca. Aquí, agafarem la N-330, en direcció a Jaca, i uns 15 km abans d'arribar a Jaca, ja trobarem el desviament cap a Biescas, que hem d'agafar. Seguirem aquesta carretera (A139) cap a Sallent de Gàllego, no hi ha pèrdua.

A falta de 3 km per arribar al Portalet, hi ha una carretera a mà esquerra, que puja al pàrking de les estacions d'esquí de Formigal de la zona de la Mina. La zona a on comença aquesta carretera que puja al pàrking, li diuen el Corral de les Mules.

Les estacions d'esquí de la zona de la Mina estan en construcció, perquè estan fent una ampliació, i en el moment d'anar nosaltres, aquesta carretera estava tallada al trànsit, per perill de voladures. Així doncs, la nostra aventura comença deixant el cotxe a l'inici d'aquesta carretera, a les 8h a.m. Comencem a caminar seguint la carretereta, i de seguida ens trobem un desviament obligatori, a mà esquerra, per poder anar a enllaçar amb el GR-11. Abans de les obres, hauriem d'haver pogut avançar una mica més aquesta carretera del pàrking, que es diu aparcament de Culivillas, i desviar-nos abans d'arribar-hi, a mà dreta, per anar a buscar el GR-11, que puja pel barranc de Culivillas. Així doncs, aquest desviament ens farà donar una "petita" volta, per la banda esquerra de les estacions d'esquí, tot rodejant-les, amb una tanca electrificada que em va recordar d'una manera poc amistosa q no es podia passar, per poder arribar al sender del GR-11, i continuar pel barranc en qüestió.

Un cop superada la base dels remontaments de l'estació d'esquí, hem de continuar el GR-11 a mà dreta, o sigui, en direcció Oest, pel ben mig del barranc de Culivillas, fins arribar al coll que ens dóna accés a una gran esplanada, a on romanen, ja sigui estiu o hivern, els ibons d'Anayet. Aquesta pujada és suau al començament, fins arribar a un plà (cota 1800m), i al circ (cota 1880m) dominat per la Punta de la Garganta, al nord, i pel Pic de Culivillas, al sud. Després, la pujada es fa una mica més rabiosa (hauríeu de veure la cara que fèia el Jotas :-), encara que és un tram ben curtet, fins arribar al plà dels ibons Anayet (cota 2230m). Deixant enrere aquest barranc, ens trobem al davant amb aquest amfiteatre, que està vigilat, contínuament, pels Pic Arroyeras, al sud, i els Vèrtex Anayet i Pic Anayet, a l'oest. Al Nord, ens trobem el Canal Roya, que haríem de seguir per anar a petar a Canfranc. Mirant al Nord no podem deixar d'admirar el magnífic Midi d'Ossau, i li diem: "ens veiem d'aquí 3 setmanes, Midi".

En aquest replà, a peus d'un dels ibons Anayet, amb la imponent presència del pic Anayet, ens parem a descansar i a menjar una miqueta, la salut és el primer. Després de dinar, tampoc podem deixar escapar la temptació de deixar un moment les motxiles, per anar a fer una passejadeta cap al Nord, vorejant l'ibón, i fer una ullada a la Canal Roya.

En acabar el nostre excelent habituallament, ens dirigim sense possibilitat d'error en la orientació, cap al coll que hi ha al mig del Vèrtex Anayet i del Pic Anayet. Diuen les llegendes muntanyenques, que hem de ser una mica cautelosos seguint aquest sender, quan hi ha boira, o en les proximitats de la nit, perquè hi ha perill de pèrdua; però en el nostre cas, serien les 10:30h a.m., la visió era molt bona, i fins i tot, no cal ni seguir el camí marcat, perquè es veu perfectament el final del mateix. Aquesta zona dels ibons, a part dels bonics colors verds i vermells que ens ofereix, i de l'ausència de corrents d'aire amb la que ens allotja, es fa més graciosa, encara, per la constant presència d'unes marmotes una mica xafarderes, que acompanyen la nostre passejada tranquila, sense deixar en cap moment de guardar les distàncies, és clar.

La pujada al coll no te més secrets que pujar per les siga sagues pròpies del sender, i seguint en tot moment, les marques del GR. Un cop hem pujat al Coll dels Anayet (cota 2404m), observem breument les bones vistes que ens ofereix de la vall de Canfranc, i ens dirigim, a la nostra dreta, al Pic Anayet. Hi ha dos possibilitats d'arribar a l'últim resalt del Pic: continuar la línia de la cresta, i fer cota per unes terrasses de pedra vermella que fan de mirador als ibons Anayet, o evitar la cresta, vorejant-la per la nostra esquerra, per un camí de pedra petita, i acabar pujant per una petita ximenèia, fins arribar al mateix lloc que arribem per l'altra opció. Nosaltres, vàrem seguir aquesta segona opció de pujada, i de baixada, vam provar les terrasses. Ja hem arribat a la última pujada, on un mur de pedra ferma i molt inclinada, grau I+, d'uns 30 metres de llarg, ens explica amb claredat el per què de la instal·lació d'una sirga (cable metàl·lic) en aquest tram. Aquesta sirga, però, no està totalment operativa, actualment, perquè la primera fixació que ens trobem no és segura: està aguantada delicadament per unes pedres, que encara que tenen un pes considerable, no aguantarien la caiguda del pes d'una persona. Els últims metres d'aquest cable, però, sí que semblen segurs, perquè l'altra punta està ben fixada amb els bisos necessaris. Passem, vigilant molt, i poc a poc, aquest tram difícil, i ja estem a tocar, uns metres més, i ja hem fet el cim! (11:30h a.m.). Aquí fa bastant aire, però ens mereixem un descanset, i ens parem a contemplar una mica l'espectacle. Ens esforcem una mica, i dirigim la nostra visió cap a la Pica d'Estats, a on els nostres companys de grup ens van dir que acamparien, però no els arribem a veure. Potser és que encara no han fet el cim, o potser és que estan massa lluny... literalment. Ara toca concentrar-se en els nostres següents objectius més propers: vèrtex i aresta-cordillera-cresta.

Amb l'excepció del tram txungu, més difícil encara en la baixada (però per sort el primer tram de la sirga fa bé la seva funció: treure la por), arribem al Vèrtex Anayet sense problemes, i només una mica cansats (m'agrada especialment aquesta foto perquè el chencho no va posar la cara expressament) per la pujadeta. Aquesta pujada al Vèrtex geodèsic no presenta cap mena de complicació, el camí es veu clarament, no hi ha vies alternatives, no hi ha cresta, i l'únic que s'ha de fer és anar posant un peu darrera l'altre, fins arribar adalt. La vista des d'aquí també és impressionant.

Com que tenim tot el dia, i encara és d'hora, fem un bon àpet, aquest seria el nostre segon bon àpet, descansem una mica, i decidim seguir la cresta-aresta-cordillera que uneix el Vèrtex Anayet amb el Pic Arroyeras, i culminar amb aquest tercer cim, un dia molt agraït climàticament parlant, i de reconeixement d'una zona que a mi em va semblar magnífica, sobretot pels seus paratges.

El camí cap al tercer cim, no te secrets. La cordillera d'arestes, i petites crestes, assolint i vorejant petits "cims" , és una bona passejada , una mica llarga, però plena de sorpreses, com la visió d'alguns voltors que descansen en aquests petits resalts . Sense probles, i després d'una bona estona, vorejant per aquest límit de l'amfiteatre dels ibons Anayet , arribem a la última pujada de la nostra excursió: el Pic Arroyeras. Aquesta pujada ja ens costa més, hem d'anar parant, a estones, son ja unes quantes hores d'excursió, fent pujades i baixades, algunes més petites, algunes més costoses. En l'ascenció al cim, aquest cop, també és impossible perdre's, no hi ha cresta, la via és única, una pujada llisa i ample, que ens porta de cap al cim, amb un fort pendent d'uns 45 graus. Arribem al cim!, per fi.

De la baixada no tinc gaires referències fotogràfiques ... m'haureu de perdonar... la baixada que vàrem fer la podria descriure com... "desbandada"!! Sense donar-me temps a descansar, i quan m'hi vaig adonar, el Joan ja estava baixant la pendent del Pic Arroyeras; anava depresa, i dèia coses com... "festa a Barbastro", "ens esperen"... carai! quines presses!!... Així doncs, amb aquestes ganes de tornar al cotxe, la baixada va ser: baixar d'aquest tercer Pic, fins a l'esplanada dels ibons, per una tartera molt divertida, en la que no es pot anar gaire poc a poc, i sense voler perdre ni un segon, vàrem continuar baixant pel primer barranc que ens vam trobar, un de petit que transcorre paral·lel al ja conegut de Culivilles, i que arriba amb una mica de diagonal al circ que ja haviem comentat, de cota 1880m. Tampoc vàrem fer la volta per sobre de les pistes d'esquí, i vam atravessar les pistes, en obres, fent cas omís al perill de les voladures, però observant amb claredat l'ausència de personal i de moviment de màquines; eren aprop de les 16h, i tothom ja havia plegat. A nosaltres també ens quedava poc temps de feina.

Per fi, l'arribada al cotxe, i directes cap a... Barbastro, ara ho entenc: son les festes majors! i el Joan, fill d'Aragonesos, i amb arrels a Pozán de Vero, no es pot permetre el luxe de perdre-se-les.

Fi.

Temps total estimat: 3h de pujada al Pic Anayet, 8h en el total de l'excursió.

by Lluís